Les bosses de plàstic es cobren a part

Segurament hi haurà qui vegi inadequat que les joves, de 12 anys en endavant, siguin cridades a formar part dels processos de participació ciutadana en igualtat de condicions respecte a la resta de la població. Cadascú tindrà les seves raons però, tot i així, una de les objeccions més esteses a la participació de les menors d’edat és aquella que fa referència a la suposada immaduresa (política, però no només) de les adolescents. Immaduresa que les impedeix prendre decisions de forma assenyada com a conseqüència de no haver-se format encara un criteri. De no haver-se guanyat  la consideració –social, òbviament- de persona adulta. Els rituals iniciàtics ja no són ni molt menys el que eren. Ja no cal disfressar-se de guerrer. Ni de lluny un debat nou, aquest.

Vivim temps en els quals el civisme, la civilitat i els valors democràtics formen part de l’essència de la nostra societat. Això és així –tampoc cal que ens enganyem excessivament- sempre que l’exercici dels drets civils associats als valors esmentats no entrin en conflicte amb determinades formes de vida, de cultura i, per tant, de comportament en societat (competitivitat, adoració del treball assalariat, consum compulsiu i insatisfacció crònica derivada del mateix) ni amb determinades relacions de poder i/o privilegis.  Privilegis, per cert, adquirits de forma dubtosa –pel que fa a la garantia dels drets individuals i la igualtat d’oportunitats pròpia de la modernitat occidental- al llarg de la història.

Així, i com a conseqüència lògica de tot l’anterior, la participació ciutadana forma part –en els nostres dies- dels plans pedagògics i educatius des de les escoles bressol fins a l’educació secundària no obligatòria. La nostra canalla, les nostres adolescents (perquè són nostres, que puguin votar no vol dir que puguin disposar lliurement de la seva existència, que ningú es confongui), i també a Molins, per descomptat, aprenen a les escoles i als instituts els valors democràtics i l’ètica ciutadana. I –col·lectivament- això ens fa sentir orgulloses. Posem que fa goig a una majoria. I en els temps que corren, sembla que això ja és suficient.

El projecte de pressupostos participatius que presenta l’equip de govern municipal preveu la participació de les joves a partir de 12 anys. I d’això en volen fer bandera. Ara bé, donem una ullada de prop a tot plegat. D’entrada, ens hem d’aturar a les restriccions. Qui promou ens diu què podem proposar i què no. No queda massa –més aviat res- fora de l’obra pública i els equipaments de carrer. Enjardinament, arbrat, enllumenat, jocs de lleure infantil, remodelació de l’espai públic… sense cap mena de dubte, totes són temàtiques del màxim interès per a les adolescents. Encara intento trobar alguna especificitat –alguna referència singular- que justifiqui la inclusió de les joves a un procés participatiu que dirimirà el destí d’una part del pressupost municipal. Sap l’equip de govern el que és la política social? I, més específicament, què hi ha de les polítiques de joventut?

Davant d’aquests interrogants, dues sospites en forma d’hipòtesi. La primera ens porta a pensar que el govern municipal no manifesta cap tipus d’inclinació per les polítiques de joventut. La segona implica considerar que –en cas que la primera es pugui demostrar falsa- ningú, al govern, té interès a preguntar a les joves per l’assignació de les partides que els hi són pròpies. Si és que aquestes existeixen, òbviament.

Hi han històries que no són agradables de llegir. Tampoc són fàcils d’explicar. Tot i així, no podem inhibir-nos i mirar cap a una altra banda. Com si no passés res incòmode al nostre voltant, com si el tema no anés amb nosaltres.

Era una tarda d’hivern. Probablement, una de les darreres tardes d’un hivern que s’ha allargat molt més del que ens pensàvem.  Em trobava –com solia ser habitual aquell dia de la setmana- empenyent el cotxet en direcció al centre vila. Vàrem salvar les vies del tren pel pas soterrat que uneix el barri de Les Conserves amb l’estació i advertí la presència d’un grup de nois –quatre o cinc- asseguts  a terra i recolzats al petit mur d’obra que trobem abans d’arribar a la petita baixada que dóna accés a la plaça. Amb tota seguretat, cap d’ells, tots nois, arribava als divuit anys. Potser tampoc als disset. He de reconèixer, però, que no sóc un professional assignant edats al personal. Sigui com sigui, eren joves, molt joves, massa joves.

L’ocupant del cotxet estava distret amb l’arribada d’un rodalies amb direcció Barcelona i vaig tenir un instant per poder copsar l’escena amb un mínim de deteniment. El primer que em sobtà és que no feien gaire bona cara. Rostre pàl·lid, ulls enfonsats.  I llavors succeí. Un dels nois va fer un gest ràpid amb les dues mans i en direcció a la seva boca, com si s’apropés quelcom. No m’ho podia creure. En centèsimes de segon em veié transportat molts anys enrere –potser vint-i-cinc- i a un lloc que no era Molins. Quan vaig tornar a disposar de tots els sentits per centrar l’atenció al que estava passant, vaig veure com aquella cosa s’inflava i es desinflava. Un moviment ràpid i precís. Obert i tancat. Dintre i fora. Era una bossa de plàstic blanca, com les típiques dels supermercats.

Segurament, hauria estat més fàcil enganyar-me. Dir-me a mi mateix que feien veure que tenien un globus i –de forma innocent i graciosa- jugaven a posar i treure-li l’aire. Però la realitat sempre és més crua i -per això- girar-li l’esquena no pot ser res més que un acte d’irresponsabilitat greu. A la vegada que escric això em pregunto si és necessari especificar el contingut de la bossa de plàstic i perquè –algunes adolescents, però no només elles- insistien a respirar amb la boca i el nas dintre. Una vegada i una altra. Ben profund.

Lluny de voler caure en discursos moralitzants sobre el bé i el mal, només direm que ens trobem davant –una vegada més- d’una qüestió de classe. De quines alternatives, i de quins recursos, disposen unes joves i unes altres a la nostra vila. I fent volar la imaginació, pensant que aquest grup de nois, que seien a terra a tocar de l’estació, decidís participar (que ja és suposar massa) del procés de pressupostos participatius SomBarris2017 (i si no hi hagués restriccions que dirigeixin les propostes cap a la gestió urbanística, aquell camp suposadament neutre on tothom es troba a gust); potser ens hauríem d’enfrontar a una proposta tan simple, tan crua i tan sincera com aquesta: que les botigues i els supermercats de la nostra vila tornin a facilitar les bosses de plàstic sense cost addicional. Perquè la sostenibilitat del planeta i la prevenció del col·lapse ecològic són causes nobles i encomiables; però també ho és haver d’enfrontar-se –soles- a l’oblit, la indiferència –també institucional- i l’avorriment davant de la previsibilitat de l’endemà. Inhalar cola potser és la seva manera de reinventar l’adolescència. El seu ritual de pas cap a la vida adulta. Quan arribin els hi esperaran ansiolítics i antidepressius, molt millor considerats socialment per cert. I aquest recorregut el fan soles, perquè fa temps que les hi hem girat l’esquena. Que no compten perquè insisteixen a romandre als carrers, ocioses. Perquè no són productives. I, davant d’això, òbviament, no ens demanen permís a l’hora d’escollir el seu camí.

Compto amb què no creguin aquest relat. Molt probablement, pensaran que es tracta d’una vulgar –i desagradable- difamació interessada. Facin apostes, posin les seves fitxes al mig de la taula. Jordi Pujol –la seva projecció corrupta que envaeix pare, fill i esperit sant (o sigui, família extensa)- era un home honest. Havia donat la seva vida pel país. Represaliat i empresonat. La gent ho creia de forma vehement. Existeixen, però, moltes formes de creure – la fe és polifacètica- i moltes (infinites, com veiem dia rere dia si seguim l’actualitat política) de mentir i enganyar. No són poques les que se senten cridades pel repic de les campanes els diumenges. A vegades és missa, altres la independència, el referèndum, les pàtries respectives, la constitució o la democràcia (si és participativa, millor). La gent hi creu –hi creiem-, o nega allò que no vol creure. No puc fer-hi res.

No vaig voler fer fotos. Estem estimulades visualment fins a tal punt que res no existeix si no disposem de testimoni gràfic o audiovisual. Potser només ho vaig veure jo. Potser no va tenir lloc als voltants de l’estació. Potser no a Molins de Rei. Us tranquil·litza? En tot cas, i molt probablement, succeí. Amb tot, sembla que això no és el més important. Recentment hem sabut que les adolescents de Molins de Rei actuen de manera més saludable que la mitjana de Barcelona. A més, tenim evidències científiques que així ho demostren. Suposo que no hi ha res més a dir.

*Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del blog Hic Rhodus, hic salta!; bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.