Crònica estiuenca d’una vila-mercaderia

Quan et disposes a vendre un producte, a comercialitzar-lo, i per tant a donar-li un valor, l’has de fer atractiu. Desitjable per a qui es troba –efectivament– en condicions de comprar-ho. En el marc de la gestió de l’empresa –i per descomptat en un context d’economia de mercat–, l’especialitat que se n’ocupa rep el nom de màrqueting. Allò que tens, la teva mercaderia o el teu servei, ha de lluir fins al punt de convertir-se en una necessitat per a la resta. Sota el capitalisme, les necessitats humanes essencials –menjar, vestir-se, habitar, crear universos simbòlics i relacionar-se– romanen fortament subordinades a tota la resta: aquelles que són generades artificialment com a conseqüència de la pressió publicitària o propagandística. Alguns ho anomenem falsa consciència.

L’art de modificar l’existent, el joc de l’aparença i la disfressa, per tal de resultar interessant a tercers, ha envaït esferes de la vida insospitades un segle enrere. Només a tall d’exemple, el mercat laboral bull de persones que –tant és que ho facin feliçment o intencionalment forçades– es veuen empeses a especialitzar-se en flexibilitat i interdisciplinarietat. Sempre a punt per assolir nous coneixements o canviar l’estil de la nostra camisa. Hi ha diferència?

No cal fer servir un enfocament massa recaragolat per comprovar que l’equip de govern de Molins de Rei utilitza el butlletí d’informació municipal –“Balcó de la Vila”, l’últim n’és un exemple més– com a una indubtable plataforma de màrqueting polític. De propaganda, si parlem en els termes del segle passat i darreries del XIX. Curiosament, fa 150 anys, quan el primer llibre d’“El Capital” de Marx va veure la llum, el terme màrqueting –avui tothom coneix el que és aquesta subdisciplina de la ciència política– no existia i, en canvi, l’expressió propaganda començava a resultar d’ús comú entre aquells que s’interessaven en la pràctica d’influir en el comportament, en aquest cas polític, de les masses, la ciutadania, el gran públic, l’opinió pública o –més actual– la gent. Les expressions canvien però la finalitat és la mateixa: influir de manera intencionada en la percepció d’un determinat col·lectiu de persones al voltant d’una qüestió concreta amb l’objectiu de provocar un canvi d’actitud. Parlo bàsicament de dos tipus d’accions o actes: la compra i el vot. Reflexionar en profunditat al voltant de la seva legitimitat, l’oportunitat o els límits –l’ètica- de la seva actuació és, sense dubte, un extrem prou interessant per dedicar-s’hi, però ultrapassa la intenció d’aquest article.

Des del meu punt de vista, el més rellevant seria posar sobre la taula, i naturalment, denunciar públicament, l’ús instrumental –és a dir, amb una intencionalitat molt definida– d’un mitjà de comunicació finançat amb els recursos de tots els molinencs i les molinenques. Ara bé, cal advertir que no em puc mostrar en absolut sorprès. No em provoca indignació. Vivim uns temps que deixen molt poc marge per a la innocència política. Això és el que fan els poders instituïts. Destinen tots els recursos que tenen al seu abast a significar allò que consideren més popular de la seva gestió i obvien, sovint de forma flagrant, tot allò que no reforça, o simplement qüestiona, la imatge idíl·lica que volen projectar. En aquest cas, la projecció bonica –neta, per sobre de tot–, segura, cívica, pròspera i amable, de Molins de Rei. I, una vegada més, no veig una altra alternativa que reiterar com els governs de tota índole –si mirem enrere, no trobem res més que confirmacions històriques– sempre actuen observant l’interès general. És a dir, identifiquen de forma sistemàtica els seus propis interessos amb la voluntat majoritària –sigui quina sigui la posició que ocupen els individus a la divisió social de treball– fins que una majoria suficient, per a mantenir l’statu quo sense gaires entrebancs, ho assumeixi com a propi.

I només cal endinsar-se en la presentació del butlletí municipal per trobar material interessant. En paraules del primer regidor de la vila, Joan Ramon Casals, ens trobem davant d’una transformació indiscutible de la vila. He de reconèixer que només fa sis anys que visc a Molins, des del maig del 2011, però no hi ha dubte que la vila ha canviat profundament. Em costa recordar un nombre tan elevat de solars buits i promocions d’habitatges en construcció. En aquest sentit, i també és un altre canvi que pot sumar-s’hi al compte de resultats triomfalista del govern municipal, la gentrificació ja no és una hipòtesi sinó una realitat en marxa. Han calgut només uns mesos per confirmar-la. La pregunta és, doncs, oportuna: què n’està fent el govern municipal per combatre-la? No ho aconsegueixo trobar al butlletí. Potser es tracta d’un missatge xifrat.

Ironies a part, i com ho mostraren recentment els regidors cupaires Carles Ros i Asier Baiona, mai abans els molinencs i les molinenques havien pagat tant car el lloguer d’un habitatge. Un mot, ‘habitatge’, que es troba totalment absent al llarg de la darrera edició la publicació. La semiòtica és important, els propagandistes ho saben bé. Dotze pàgines i silenci absolut. La nit de compres, l’acte sublim d’una ciutadania apoderada gràcies a la seva targeta de crèdit, un èxit clamorós. En portada, els nous mitjans perquè l’anterior pugui tenir lloc sense molèsties. Consumiu i no considereu límits, és a dir, no us preocupeu per l’entorn, nosaltres ens encarreguem de tota la resta.

És clar i obvi que l’habitatge no és una prioritat per l’equip de govern municipal ni, en conseqüència, per aquelles persones a les quals representa. Cap mesura, cap actuació, cap referència. Absolutament cap menció a una situació que –com vaig apuntar fa mesos– està forçant moltes famílies de classe treballadora, o en situació de precarietat, a marxar de Molins buscant altres municipis on puguin permetre’s el luxe de llogar un habitatge i, després, menjar, vestir-se, encendre la llum (per encertar amb les sabates) i escalfar-se els mesos d’hivern. Com veieu, necessitats, aquestes, d’alt standing. Sense deixar la vintena de línies al llarg de les quals s’estén la presentació de l’alcalde trobem l’explicació a tot plegat: [des de fa anys] cada “Balcó de la Vila” arriba carregat d’informacions positives. O sigui, que vinguin a sancionar positivament la gestió del govern sociovergent, per deixar-ho més aviat clar. En absolut contrast, l’eufòria del diputat de JxS xoca violentament amb la realitat.

A començament d’aquest mes, una família d’ètnia gitana ocupà un habitatge buit al barri de la Riera Bonet; prop de vint dies després que es veiessin forçats a marxar a causa de la pressió policial –també de la Guàrdia Urbana– l’habitatge continua tapiat. Fins on jo sé, l’equip de govern encara no s’ha pronunciat sobre el tema i no sabem absolutament res al voltant del destí d’aquesta unitat familiar –que comptava amb canalla de diverses edats–. Alguns veïns i veïnes els hi vàrem oferir ajuda. Ara, avui, tenim totxos en lloc de veïns. Silenci absolut, també, de l’oposició; una part de la qual roman més preocupada en altres afers d’incomparable transcendència. En aquest sentit, és notori, i amb això acabo, que la paraula habitatge tampoc aparegui al llarg de les set columnes que conformen la tribuna política. De fet, l’habitatge no és cap dels punts on s’hauria d’esforçar el govern municipal, segons CDC. Es veu que l’autoexigència, deduïda de les paraules –novament– del regidor Ramon Sànchez, la millora i la detecció d’errors tenen un límit. I seguint el fil del nostre raonament, quan parlem de propaganda, no sembla tan important allò que es diu, el que es comunica, sinó el que s’omet.

Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.