La nit del 5 al 6 de desembre es commemoren els 50 anys de la caiguda del pont de les Quinze Arcades, un patrimoni desaparegut que segueix sent símbol de Molins de Rei. Tot i que les autoritats franquistes van culpar una riuada de l’esfondrament, la causa real va ser la debilitació dels fonaments per l’extracció massiva d’àrids a la llera del riu.
Aquest reportatge va ser publicat primer en exclusiva per als socis i sòcies del Viu Molins de Rei, que donen vida al diari digital de Molins de Rei.
Forma part de l’himne no oficial de Molins de Rei, se n’ha fet poesia i fins i tot és el protagonista d’un acte de l’obra de teatre Aigua i Foc de Jesús Ballaz. Molts molinencs ni tan sols l’han vist erigit, però el pont de les Quinze Arcades segueix sent un dels emblemes més característics del municipi. La matinada del 6 de desembre es commemora el 50è aniversari de la seva caiguda.
També conegut com a pont de Carles III, el viaducte es va enfonsar pel desgast dels seus fonaments, que van quedar exposats a l’aigua i a l’aire per l’extracció massiva d’àrids de la llera de riu. El Baix Llobregat es trobava en ple boom econòmic, el que va incentivar la construcció i l’especulació. Aquest material s’usava com a matèria primera. A conseqüència d’aquesta demanda, es va iniciar un agressiu drenatge del riu, fins a arribar a la base dels pilars del pont. “S’extreia més grava de la que tenien permís i de llocs on no es podien. Jo diria que va ser una actuació corrupta i es van saltar les normes”, explica Gemma Tribó, historiadora del Centre d’Estudis del Baix Llobregat.
A més, el creixement econòmic i la construcció de l’A-2 al marge esquerre del riu va provocar també un increment del trànsit de vehicles per sobre del pont, motiu pel qual les autoritats franquistes van construir dos carrils més, el que també va col·laborar en el seu desgast. A mitjans dels anys 60, hi passaven uns 36.000 vehicles diaris.
El museu va intentar salvar-lo
En observar aquestes condicions, el juliol de 1971 el Museu de Molins de Rei va enviar un informe a l’Ajuntament, a la premsa, a la Delegació provincial de Belles Arts i al Ministeri d’Obres Públiques (MOP) on es denunciava l’estat de la base de la construcció. Com a resposta, l’administració franquista va instal·lar pantalles de formigó davant dels pilars, però només van desviar el corrent cap al pilar que va caure durant la riuada, segons explica Carles Guirado al seu article La caiguda i enderrocament del pont de Molins de Rei: crònica, vivències i records.
I així va ser. Durant la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 van caure prop de 200 mil·lilitres de pluja sobre la vall baixa del Llobregat, el que es va traduir en una ràpida riuada de 600 metres cúbics per segon. Els fonaments no van resistir la força de l’aigua i un dels pilars centrals va cedir. “El més cínic és que es posés la culpa a la riuada. Era una pixarada comparada amb altres que van caure”, recorda Tribó.
Reconstrucció o començar de 0?
La caiguda va commocionar a la població fins, al punt que moltes persones no es creien que l’estructura hagués cedit. Un gran nombre d’entitats culturals de Molins de Rei i altres institucions artístiques i arquitectòniques van córrer a demanar que es declarés monument històric per la Direcció General de Belles Arts, per evitar-ne la demolició, però la petició es va denegar. Segons explica el molinenc Miquel Oliver a l’article de Guirado, la repressió de la dictadura franquista va impedir que la gent alcés la veu: “Hi havia una forta pressió del règim. Era molt difícil plantar cara i agafar posicions de força en aquell moment. No es podia dir res”.
Mentrestant, l’administració franquista feia pressió per construir un nou pont i així evitar incomunicar Barcelona i Madrid. El MOP al·legava que fer-ne un de nou al mateix enclavament era més barat i funcional. A aquesta por a la incomunicació, se li van unir molts comerciants que temien que la construcció d’un altre pont a un punt diferent desvies el comerç i afectés la seva economia.
El 3 de febrer de 1972 es va decretar la demolició del pont, per més tard, construir l’actual. Fins i tot, la Diputació de Barcelona va numerar totes les pedres per tal de desmuntar-lo i reconstruir-lo al costat de nou. Segons Tribó, aquesta mesura no tenia “ni cap ni peus”: “Van descobrir que l’argamassa que les unia era més dura que les mateixes pedres i s’esmicolaven”. Les pedres van quedar allà mateix, a la vora del riu. “Encara en deuen quedar, però estan tapades per la runa i la vegetació”, conclou la historiadora.
Un pont d’unió
Inaugurat l’any 1767, el pont de Carles III va ser fruit de la il·lustració i d’una reorganització territorial per tal de centralitzar totes les vies amb Madrid. “Era robust i fort i capaç d’esdevenir un punt defensiva en cas de guerra”, defineix Tribó. Per una banda, garantia una ràpida circulació de les tropes, mentre que facilitava el comerç i beneficiava al creixement econòmic.
Amb els seus 335 metres de longitud i els seus quinze arcs de pedra rogenca, el pont ha estat testimoni de l’evolució de Molins de Rei. En bona part gràcies al pont, la població del municipi va arribar quasi a mil habitants l’any 1787, amb 949 habitants, és a dir, es va triplicar la població des de l’inici del segle, al 1717, que en tenia només 317. Més endavant, a mitjans del segle XIX, Molins de Rei convertit en centre de comunicacions va assolir la xifra de 3.000 habitants al 1857.
De fet, va ser punt central en diversos conflictes bèl·lics, Durant més de tres segles, va sobreviure a quatre guerres. A la Guerra del Francès li va salvar la vida a un soldat de Napoleó que va saltar als esbarzers de la llera en plena esbatussada. Tampoc va cedir als repetits bombardeigs durant la Guerra Civil. “Els republicans el necessitaven volar per aturar als nacionals. Mai s’ha escrit, però corre el rumor que hi havia un soldat de Molins que no volia que s’esfondrés i ho va sabotejar”, reflexiona la historiadora.
La falta de manteniment, l’especulació i la corrupció del franquisme van fer-lo caure. Tot i això, encara adorna les llars dels molinencs amb quadres, escultures i, fins i tot, hi ha qui té una de les pedres al seu jardí.
Més comentat 4