La idea del Comitè de l’Antifaç neix un vespre de tardor de 2016, al cafè del Foment. El lloc no es tria a l’atzar, sinó perquè era el lloc històric de trobada social de les classes benestants de la vila, i així es fa una primera picada d’ullet a la intrahistòria del Ball del Camell entre poble i aristocràcia. Aquell mateix dia, per consens de les sis persones que van seure en aquella taula, es pren la decisió de crear un nou projecte per al Carnaval molinenc i tinc l’honor de ser escollit com la persona que hi figurarà al capdavant, tot i que si coneixeu bé la nostra forma de treballar, els càrrecs són el de menys i el més important és l’equip. No us enganyaré, però, que personalment m’ha suposat un gran honor i l’he gaudit (i patit quan ha tocat) com un veritable camell.
Amb mesos de reunions i soparets, potser amb alguna ratafia de més, s’elaborà el dit projecte amb el Ball del Camell com a pal de paller. El tret cultural diferencial i genuí del nostre Carnaval és el punt de partida per, adoptant un calendari clàssic carnavalesc de Dijous Gras a Dimecres de Cendra, veure què passa abans del Ball, per què es produeix aquest xoc social i què passa després, respectant el handicap que a Molins de Rei, els reis Carnestoltes moren en diumenge i no en dimarts o dimecres, tal com mana el costum.
Sempre hem defensat que no es va inventar res; senzillament, es va agafar tot el que hi havia des dels temps de la CoCa i se li va donar una volta i posada al dia. El secretari reial Esteve Vilapubilla ja existeix des dels principis del Carnaval modern molinenc: un personatge genuí del nostre Carnaval que servia per llegir el pregó a un Carnestoltes ninot i anunciar la sortida de comparses, sovint poc explotat i visualitzat com a personatge, que va anar caient en un cert desús, però que sempre hi havia estat i vam voler potencialitzar de nou, posant-lo al centre del relat. Per altra banda, què dir del Ball del Camell? Malgrat ser un bolet de tradició enmig del model de Carnaval urbà molinenc, vetllat pels Amics del Camell, l’Esbart i Grallers, fins i tot en els moments més foscos del nostre Carnaval, allà ha estat fidel a la cita, com el posterior enfrontament dialèctic entre Camell i Carnestoltes amb el Samaniat. Entretant, els grans actes participatius, com la Gran Rua o el Carnaval Menut, també són actes que històricament ja s’han dut a terme i estaven plenament consolidats.
La part més inventiva ha estat la creació del Sèquit Reial, el qual ha quallat enormement entre els molinencs i les molinenques, amb el gran impacte que suposà que el Carnestoltes esdevingués un personatge real, en moviment, que interactua i té personalitat pròpia any rere any. Val a dir que Esparriots i Aristocràcia no són cap invenció: sempre han estat al Ball del Camell, si bé ara han adoptat personalitat, presència i esdevenen narradors en primera persona de la història. Un orgull, això sí, la dignificació i adequació temporal del seu vestuari al segle XIX… I, ja posats, uns elements emblema per a aquestes dues grans famílies són els capgrossos Esparriots i els gegants Burgesots. Entremig, això sí, hi ha el sorgiment dels Malparlats, que no deixen de ser part de l’Aristocràcia, amb una picada d’ullet constant a la Molins de Rei del segle XIX: amb els marquesos de Villafranca i els Vélez, propietaris del Palau com a successors dels Requesens; la fàbrica Ferrer i Mora, que en aquells temps treia el cap, o el canal de la Infanta, obra cabdal d’aquell període.
A tots ens va sobtar l’èxit immediat de la Nit de la Bota, on el carro de la Bota és el nostre estimat Camell abans de la metamorfosis en bèstia aterradora, guiat sempre pel poble, un poble que en aquell moment encara està feliç i no té la necessitat d’armar el Camell contra les classes benestants. De més recent creació és el Matí de la Copa, la contrarèplica aristocràtica que també es va consolidant, com la matinal de dissabte amb la llengua viperina dels Malparlats, que, de ben segur, no deixen indiferent a ningú. Finalment, el Velatori ja és un acte plenament participatiu i “La Bacallanera” va pel bon camí. Potser, el testament i l’escampada de cendres ha estat l’acte que més ha anat variant, si bé crec que en la darrera edició ja es va tocar la bona tecla per lloc i format. Que Molins de Rei faci olor a sardineta!
Tampoc voldria oblidar-me dels cartells, marca trencadora de la casa, tan criticats per alguns i alabats per d’altres. El Carnaval veritable és això: la incorrecció, la polèmica, la transgressió… Sempre s’han elaborat des del vessant artístic i respectuós, com qualsevol obra d’art nua que podeu veure en un museu. Normalitzem la nuesa! Sempre he pensat que és un escàndol molt més gran per a molts adults que realment el que hi troben els infants. I no, el Carnaval no és una celebració exclusivament per a infants. Els infants hi han de tenir els seus espais i moments, n’han de gaudir com a festa esperada del calendari que és, però el Carnaval també ha de ser (i sempre ho ha estat) una festa per a adults i cal fer-ho compatible. Els cartells simplement mostren cossos nus; no hi vulguem buscar connotacions sexuals ni implícites, que no hi són.
La recerca i el testimoniatge documental per reivindicar la importància i genuïnitat de la festa molinenca és indispensable perquè sigui reconeguda Molins enllà. Al principi sonà a broma allò de l’esperit de carnaval rural dins d’un carnaval urbà, les dues ànimes de la nostra festa, però aquesta afirmació totalment certa és fruit de la recerca que s’ha dut a terme i que cal aprofundir. Realment, amb la tradició del Camell històric no estem sols i connectem de ple amb tradicions vives encara avui a zones rurals de Galícia, Castella, Madrid, Portugal o Irlanda, que són reconegudes com a veritables joies antropològiques. Tampoc hem d’oblidar la recuperació de la cançó de “La Bacallanera”, una lletra fil per randa extreta del segle XIX que fefaentment sabem que es cantava a plaça la nit de dimarts. Poca broma!
Sincerament, crec que el pas següent és la creació d’un centre d’interpretació del Carnaval molinenc per vetllar, aprofundir i difondre aquest aspecte més tradicional sobre l’origen de la festa, alhora que vetllar per documentar correctament el Carnaval actual per a properes generacions. En certa manera, la creació de les Xerrameques ja va sorgir en aquesta línia, però aquestes tampoc poden quedar en l’anècdota del moment i cal treure’ls més suc.
De la mà de tot això, també és indispensable, al meu parer, la creació d’uns protocols, tant del Ball del Camell com, un cop consolidada, de la festa. En aquest aspecte, sobre el Ball del Camell ja se n’ha fet un primer esborrany i esforç a cinc bandes (Camell, Esbart, Grallers, Comitè i Ajuntament) que, per manca de consens, no ha pogut tirar endavant, però no dubto que acabarà sent una realitat a curt o mitjà termini.
Els reptes de futur del Carnaval molinenc, però, passen clarament per la seva consolidació com a model, que va per bon camí, així com per la musculació del Comitè de l’Antifaç, que ha creat un monstre d’una setmana sencera d’activitat, amb un cap de setmana especialment actiu, que suposa un esforç físic i un repte logístic que necessiten d’un múscul humà per poder-se portar a terme que actualment és insuficient, malgrat que això no es visualitzi al carrer.
“El 2023 és la consolidació final del model”
Ricard Vinyets, expresident del Comitè de l’Antifaç
Per últim, però no menys important, el gran repte del pressupost. Ningú posa en dubte l’esforç econòmic de l’Ajuntament en tots aquests anys, altament compensat amb l’espectacle ofert al carrer, però el Carnaval molinenc, si vol mantenir aquest nivell d’excel·lència, està encara agafat amb pinces econòmicament, malgrat que també ha existit un esforç de creació de recursos propis amb la Molt Gran i Gloriosa Panera, les botes de la Nit de la Bota, les barres als concerts o l’Esteve Vilapubilla de goma. No estem lluny de la xifra òptima, però cal un esforç més gran: no podem estar cada any anant al límit de la capacitat econòmica pressupostària i fent malabarismes al full d’Excel, com tampoc podem seguir amb un pressupost per part de l’Ajuntament que no està clar fins al darrer moment, actitud que, de pas, entorpeix la capacitat de contractació de grups artístics i proveïdors. Hem comprat un cotxe d’alta gamma; ara cal garantir que li omplim el dipòsit més enllà de la reserva.
El Comitè de l’Antifaç es constitueix oficialment a Pamplona el març de l’any 2017 i aquell mateix any es presenta un projecte ben ampli, un programa, uns esbossos i un pressupost a l’alcalde, Joan Ramon Casals, i al regidor de Cultura, Xavi Paz. La xifra del projecte, realment ambiciosa, porta al pacte d’un desplegament per fases, si bé la manca d’entesa econòmica fa que el Comitè no vulgui assumir l’organització del Carnaval 2018, el darrer que organitza l’Ajuntament. Finalment, l’acord, amb Carles Ros com a regidor de Cultura, arribarà per al Carnaval del 2019, el primer que organitza el Comitè de l’Antifaç, i és quan s’estrena el Sèquit Reial. El 2020, ja amb Ainoa García al capdavant de Cultura, es porta a terme el segon desplegament: sorgeix la Nit de la Bota, els capgrossos Esparriots i es reformula la comparsa dels Esparriots amb un gran fet distintiu de gran satisfacció: està integrat plenament per dones. La covid-19 afectaria de ple el Carnaval 2021, totalment telemàtic, alhora que a una setmana vista de la festa es prohibeixen dos actes presencials que garantien tota la seguretat del moment i que, de fet, es van portar a terme en altres municipis catalans de forma similar. Aquell Carnaval sí que va suposar un esforç titànic mentalment i logísticament per a l’elaboració dels vídeos i el Ball del Camell. Per compensar, el retorn, al 2022, va venir amb el desplegament de l’Aristocràcia de la mà dels Malparlats i els Burgesots, i, finalment, el 2023 és la consolidació final del model i la integració plena de l’enyorat Ball, que crec que va recuperar la seva essència original amb un concert amb un grup de versions gratuït en un espai públic. Sens dubte, un repte econòmic i logístic majúscul a consolidar.
“El Comitè de l’Antifaç passa a estar encapçalat per Cristina Llangostera“
Personalment, el passat 21 de d’abril, tal com fa uns dies també vaig fer amb la Junta de la Colla Gegantera, feia un pas al costat per raons ètiques, perquè no pots estar als dos cantons de la taula de negociació i és ben sabut que el meu pas actiu a la política municipal no és compatible amb el fet d’encapçalar una entitat. En cap cas vol dir que abandoni el projecte o deixi de treballar-hi activament, però sí que ho faré des de posicions més reculades o de base, per reforçar precisament aquest múscul tan necessari i que tan fermament crec que cal consolidar. No obstant això, no voldria acabar sense expressar el més profund agraïment a totes les persones, ja sigui des de la Junta o com a col·laboradors o des de l’Ajuntament, que han passat pel Comitè en aquests sis anys. Hem fet un gran camí que crec que Molins de Rei mereixia. Ens estem creient el nostre Carnaval i ens espera, si som capaços de conservar-lo i remar junts, un futur brillant que res tindrà a envejar a un Torelló o un Solsona.
El Comitè de l’Antifaç passa a estar encapçalat per Cristina Llangostera amb un grup de treball realment continuista per seguir portant a terme aquesta tasca, probablement amb una visió molt més femenina que també és necessària per a la plena igualtat de la nostra societat. Comitè de l’Antifaç, punt i seguit. Molta sort i encerts!
