Introducció i context actual
En les societats capitalistes modernes existeix una indústria cultural amb un mercat on s’ofereixen béns culturals subjectes a les lleis de l’oferta i la demanda de l’economia i on les administracions públiques haurien de saber gestionar adequadament, Si no és així, perdrem la nostra cultura local en totes les seves expressions.
La cultura a Molins de Rei continua sent l’assignatura pendent. I és que, després de molts mandats i diferents governs, mai s’ha posat fil a l’agulla per endreçar aquest calaix de sastre que s’ha generat per no disposar de cap política cultural més enllà d’algun pla d’equipaments culturals que s’ha elaborat puntualment.
Des que jo tinc memòria, Molins de Rei no ha tingut mai polítiques culturals com a tal. El que sí ha tingut són idees de regidors/es que han tingut certs projectes concrets al cap i els han volgut desenvolupar. Però les polítiques culturals van més enllà dels bolets que es fan o es volen fer a cada legislatura.
La finalitat de les polítiques culturals públiques és la de vetllar per la promoció de la cultura i garantir-ne l’accés a tota la ciutadania. La participació d’un govern en l’àmbit de la cultura també hauria de tenir la funció d’assegurar la preservació del patrimoni —material i immaterial— que una societat ha obtingut com a llegat de les generacions anteriors.
A Catalunya, la necessitat de fomentar i conservar la identitat nacional del territori, amb una llengua i cultura pròpies, ha estat tradicionalment un dels eixos principals en el desenvolupament de les polítiques culturals. Així mateix, el reconeixement de la diversitat cultural o, darrerament, l’adaptació a un context general de crisi econòmica, n’han estat i són també factors determinants. Mentre, a Barcelona estan immersos en promoure la Llei de Drets Culturals, tal i com fan fet molts altres països i comunitats europees i que ja explicaré en properes publicacions.
L’origen de les polítiques culturals a Catalunya es troba en els primers governs democràtics de principis del segle XX. Tot i així, no és fins a l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978 que s’estableix l’actual marc normatiu i competencial en matèria de cultura. A Catalunya, tal com recull l’Estatut d’Autonomia de 1979 (Article 9) i després el de 2006 (Article 127), la cultura és competència exclusiva de la Generalitat i, a escala local, els municipis també tenen responsabilitats en patrimoni local, instal·lacions culturals i activitats.
Alguns exemples de polítiques culturals són aquells plans estratègics que es fan amb planificacions i accions concretes per arribar a un assoliment de curta i llarga durada.
La professionalització de la cultura, amb el mapatge de les indústries culturals i creatives, les fàbriques de creació i els espais de divulgació i exposició en cada àmbit cultural, són alguns exemples. I tot amb una planificació pressupostària transparent i emmotllable segons indica el pla estratègic concret.
No menys importants són les polítiques adreçades a la participació i la cooperació entre els sectors, l’Administració i la societat civil, amb la creació d’òrgans participatius per incentivar la col·laboració entre el sector empresarial, associatiu i el cultural.
A llarg termini, a Catalunya s’han identificat tres reptes de futur prioritaris: tenir poder de decisió sobre l’IVA cultural, posar en marxa una llei de mecenatge i desenvolupar un marc normatiu apropiat en matèria de propietat intel·lectual.
A nivell municipal, veurem quines de les propostes culturals que s’inclouen en els diferents programes electorals s’acaben realitzant finalment. D’entrada, cal fer una breu diagnosi dels serveis de la Regidoria de Cultura per saber com està i cap a on haurien d’anar.
Arxiu Municipal
Tot i que per a alguns creuen que l’arxiu no hauria de dependre de Cultura sinó de Serveis Generals, estructuralment encara és de la regidoria de Cultura. L’Arxiu fa més de 8 anys que no te direcció, a banda de la manca d’espai, les constants humitats i els diversos magatzems on estan ubicats milers d’expedients i arxius a l’espera de ser digitalitzats. A l’Arxiu li manca tot: un nou espai centralitzat i un sistema de digitalització d’expedients, arxius, fotografies i de consulta al ciutadà que no s’ha pogut fer mai per la manca de recursos humans i una direcció que ho porti a terme. En aquest sentit, hem perdut una gran oportunitat: la de convertir el mòdul C del Molí en l’espai per la llengua, la literatura i les lletres en haver-lo destinat finalment a altres usos. Arribats a aquest punt, ara el més urgent seria poder posar recursos i contractació externa si s’escau per millorar el servei amb la digitalització dels sistemes d’arxius municipals i la posterior destrucció de documents segons permeti la llei. Alhora, caldria promoure la memòria històrica, tal i com s’havia fet fa anys, doncs l’objectiu que l’Arxiu fos de cultura era justament el de recuperar i divulgar aquesta història de Molins de Rei. Així ho va fer durant molts anys l’Espai de Recerca, amb l’Arxiu Municipal i amb un llegat de llibres i catàlegs que caldria recuperar, d’igual manera envers la quantitat de llibres i publicacions que resten en magatzems plens de pols a l’espera de veure la llum novament algun dia.
Centre Cultural i Cívic de la Federació Obrera
Aquest equipament manca de personal tècnic i un model de gestió i programació. Segons el PeCCat (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya) hauria d’haver entre 3 i 4 persones (consergeries a part) per dur a terme la gestió d’un equipament que està obert de les 8 h a les 22 h de dilluns a divendres. Tanmateix, en els darrers anys hem vist com un equipament que està destinat exclusivament a entitats (segons marca el Document i Reglament Marc de la Federació Obrera, aprovat per unanimitat pel Ple de juny de 2012) ara és un contenidor de serveis i personal de l’Ajuntament que no té res a veure amb l’equipament, com és el cas del Servei Local de Català, Normalització Lingüística, Programes Específics… Aquests serveis, per manca d’espai a Ca n’Ametller, van ser “obligats” a desplaçar-se a la Federació Obrera, incomplint literalment el Document Marc. I, per si fos poc i des de fa anys, s’ha deixat de fer programació pròpia (el Cagatió, el brindis de les entitats, la Fede Festa, el Fede Estiu, els Promo Bucs, les formacions trimestrals a les entitats…) i s’ha obviat completament el Consell de Centre, que era l’òrgan que vetllava pel compliment del reglament de forma participativa amb les entitats membres.
Biblioteca municipal “El Molí”
Tot i que caldria reforçar el servei per ampliar el seu horari d’obertura de matins, podríem dir que és el servei que millor està, no per disposar d’un equipament nou, sinó perquè està supeditat a la Diputació de Barcelona (que vetlla pel compliment de totes les normatives) i el Pla de Lectura Pública de Catalunya. Gràcies a aquest paraigües, l’Ajuntament sempre està “supervisat” per aquesta entitat supramunicipal que vetlla pel bon funcionament del servei.
Museu Municipal
Un dels grans despropòsits i pedaços de tots els governs que han governat l’Ajuntament fins l’actual, on passa per la contractació d’un “assessor cultural” que realitza la programació expositiva i recital anual però que exclou moltes altres disciplines i artistes que no se senten representades. Alhora, tenim un “museu” tancat i sense corrent elèctrica des de fa mesos, i per ara sense voluntat de tornar a obrir; un magatzem amb la col·lecció municipal amb pèssimes condicions de conservació i diversos espais satèl·lits (el memorial democràtic de la Federació Obrera, el Molí i la turbina, la sala d’exposicions de Ca n’Ametller i el futur Palau de Requesens) mancats d’una connexió entre ells que doni sentit al “Museu”.
Cal reconèixer que l’actual govern s’ha posat les piles en aquest sentit per intentar posar ordre a aquesta complexitat de patrimoni i manca de gestió. En primer lloc, ha realitzat la compra de Sant Pere Romaní, i per fi ara es podrà realitzar una rehabilitació integral de l’ermita i de la seva torre i entorn. En relació al Palau de Requesens, aquest acollirà el Centre del Renaixement. Malgrat disposa d’una mínima referència històrica, cal reconèixer que s’ha realitzat un bona estratègia comercial per vendre o, millor dit, justificar un projecte que a Molins de Rei ni l’importa ni el necessita. Lamentablement, ni llibres subvencionats per l’Ajuntament ni una càtedra universitària serviran per justificar l’amortització i la inversió realitzada en aquest edifici.
Arribats a aquest punt, tot i les discrepàncies amb els Amics del Museu, tot indica que la futura gestió del Palau, així com segurament de la resta d’espais i Museu municipal, anirà a càrrec de l’empresa municipal Molivers com alternativa a poder dur una gestió directe i sense perdre la titularitat del servei i del seu patrimoni. Tot i que no és la millor solució (doncs aquesta seria que tot servei de gestió fos directament de l’Ajuntament), l’alternativa que es proposa és la més raonable de realitzar. Si les administracions no tenen la capacitat de poder gestionar els serveis cal externalitzar-los com es fa a molts altres espais i serveis municipals. Però en aquest cas, tenim la sort de tenir una empresa cent per cent municipal, on el president és el mateix alcalde i on, per tant, la titularitat i els treballadors/es es beneficien dels mateixos drets i deures que la resta i on alhora es pot gestionar de millor manera que fins ara. I pel que fa al patrimoni de l’entitat, amb l’empresa municipal quedarà igualment en mans de l’Ajuntament. No obstant això, crec que ha faltat més entesa per part de l’Ajuntament amb el sector social, i sobretot amb el Consell Rector del Museu i els Amics del Museu. I no només em refereixo a la possible gestió futura de Molivers, sinó a la resta de temes que engloben el nostre patrimoni local.
Teixit associatiu
Per últim, entrem al gran i intocable món de les entitats. Disposem des de fa anys d’unes bases de convocatòria de subvencions que es presenten els mateixos projectes de cada any i que, a més, el repartiment de la subvenció de lliure concurrència competitiva es faci en funció del que se’ls ha donat els anys anteriors i la voluntat política de torn, determinen el repartiment anual tot un despropòsit a nivell de competència competitiva i transparència i cal començar a aprendre a dir que no si el projecte disposa de mancances o no compleixen els requisits marcats.
A part, trobem les subvencions directes o nominatives, els contractes directes (quan reben també subvencions) i el que acaba pagant l’Ajuntament per activitats que no organitza directament. Aquest desgavell no ve d’ara, ni molt menys, sinó d’haver deixat que els regidors/es de torn anessin fent canvis al seu gust, quan el que calia era aplicar des del primer dia el que indica les bases de la convocatòria i assumir-ne les conseqüències. Si una entitat no fa un bon projecte, es queda fora i caldrà ajudar-la perquè presenti un projecte millor. Cal fer pedagogia: les entitats han de ser igual de responsables i professionals que una empresa.
Fer cultura també és saber gestionar-la correctament, perquè al final tot són diners públics i s’han de repartir de forma equitativa i transparent en funció de la seva activitat i el seu impacte a la vila, posant de relleu altres patrocinadors i sistemes de recaptació que aportin part del finançament.
Un altre dèficit constant és la manca d’espais. Tot i que l’Espai d’Entitats Collserola ha sufragat força mancances, per a moltes entitats és un espai que està en procés de cessió per part de la Generalitat i limitat al seu ús. Caldrà veure com acaba. La manca d’unes naus industrials com les que es van disposar a l’AV Collserola fa temps són claus per la nova cultura popular i tradicional: carrosses de la cavalcada, carnaval, bèsties de foc, assajos de grups de percussió i batucades… són indispensables per la seva activitat ordinària. La expulsió de les entitats del teixit associatiu de locals socials també és un greu problema i és molt difícil arrelar cultura sense tenir en compte aquests nous factors. Tenim un potencial que només es dirigeix cap a un sector cultural concret mentre la resta té greus problemes o moren per falta d’espais ja que els equipaments que es disposen no responen a les necessitats d’aquesta nova cultura emergent.
I no oblidem la carpa Mariona i la resta d’equipaments, perquè no s’ha complert la voluntat del poble. Cal recordar que al 2018 i principis del 2019 es va ser un procés de participació ciutadana per decidir el futur de diferents equipaments municipals.
En aquest sentit, no s’ha respectat del tot són els usos de la planta baixa del Molí on el 24,9% va votar perquè es destinés un espai per a “Activitats culturals: sala d’exposicions, cinema, arts escèniques….”. I la voluntat actual del govern és fer-ho servir com espai firal. Veurem com acaben vestint la sala i quins usos acabant fent. Per ara ningú sap què es pot fer i què no en aquest espai.
En canvi, amb els usos que havien de decidir la primera planta del Molí es va optar per la segona opció més votada, sense justificar el rebuig de la primera opció, la més votada.
Així mateix, amb els annexos de l’edifici del Molí (Mòdul C) va guanyar l’opció de posar oficines municipals (Ajuntament). Lla carpa Mariona havia de ser un espai per a concerts i joves.
En conclusió
Reitero en la idea que posar ordre a tal desgavell i canvis segons qui governa és un procés de llarga durada, segurament fins i tot de dues legislatures. Per tant, cal tenir paciència als que volen solucions immediates.
Tanmateix, el fet de respectar els processos de participació son claus per no generar sentiments d’enganys envers la ciutadania que hi participa, indiferentment dels canvis de govern, caldria respectar-los per concents doncs canvia el govern i no la ciutadania que ha votat les propostes de forma lliure.
El Moviment per la Cultura a Molins de Rei, del qual formen part 66 persones destacades del món cultural de la vila que donem suport, ja ha recollit les aportacions més destacades per on caldria començar a posar fil a l’agulla.
Cal posar ordre i cal conèixer el sector i els agents que es tenen al territori. Per aquesta raó i com s’està fent a molts altres municipis caldria elaborar un cens d’entitats, artistes i professionals de la cultura a Molins de Rei. En segon lloc, crear la Taula o Consell per la Cultura amb els diferents representats sectorials de la cultura. I, per últim, crear les diverses comissions de treball i començar el camí per crear un Pla director o Pla estratègic que definirien les polítiques culturals dels propers anys, a poder ser aprovades per tot el ple municipal.
Teixit associatiu i pressupost cultural
Actualment trobem a Molins de Rei 198 entitats registrades (algunes d’elles ja inactives).
Com es pot observar, “culturals” és el sector més important, amb un 38% i amb 76 entitats representades. Com ja he comentat, hi ha entitats que ja no tenen activitat i n’hi ha de noves que no hi costen. D’aquestes, cal saber de quins sectors tenim representació. A la següent gràfica podem observar que la cultura tradicional és la més extensa, seguida de la música i de les arts escèniques. Al concepte “altres” s’han inclòs aquelles entitats que no són representades per cap sector concret i representarien la cultura general.
Pressupost destinat a cultura
Si analitzem les despeses generals de cultura, tenint en compte les inversions de 2022, cal veure que van ser prou grans degut a les rehabilitacions del Molí i el Palau de Requesens. El pressupost en cultura a Molins de Rei arriba al 20% del pressupost total de l’Ajuntament.
Si deixem de banda la despesa destinada a inversions, se situa en el 13% i la seva despesa per subprogrames és la següent:
També cal desglossar entre el que es destina a “activitats”(que són totes aquelles subvencions, despeses directes i serveis que es destinen del pressupost) i la resta de partides destinades a “inversions”(com han estat les rehabilitacions patrimonials en equipaments culturals com el Palau de Requesens, l’Edifici Molí C, la Planta 1 i l’Espai Entitats Collserola, entre d’altres). El resultat es divideix entre un 32% que es destina a activitats culturals i un 68% que es destina a inversions.
Arribats a aquest punt, és important saber quin pressupost es destina a cada servei i activitat cultural:
Podem observar que la major despesa es podria desglossar en quatre blocs concrets:
- 1. Activitats, amb un 49% (Festes populars, acció cultural i activitats culturals)
- 2. Recursos humans, amb un 24%.
- 3. Serveis cultuals (Federació Obrera, Arxiu, Biblioteca i Museu i SL/NL). amb un 25%.
- 4. I, per últim, en manteniment i millores en equipaments culturals, amb un 2%.
Cal esmentar que la Generalitat de Catalunya a 2023 ha destinat l’1,5%, amb 477 milions d’euros4 (101 més en relació al 2022), però queda encara lluny del que reclama el sector des de fa anys de poder arribar al 2%.
Molins de Rei està al 4% del total destinat a la despesa corrent de cultura. Quant a activitat, se situa en el 2%.
Proposta organitzativa i participativa de cultura
Un cop tenim el qui i el quant podem determinar el què i el com. Per acabar, m’agradaria plantejar una proposta de model d’estructuració i gestió participativa que és habitual trobar en la majoria de municipis que han començat a implantar polítiques cultuals pensades al segle XXI i que concep la participació ciutadana com a eix central de les polítiques i els drets culturals com a bé essencial que és.
Fent un breu i ràpida comparativa a nivell d’altres municipis amb un nombre similar d’habitants podem veure que Molins de Rei està lluny de complir amb els serveis mínims per una regidoria amb tanta activitat.
Deixant de costat els serveis (biblioteca, centres culturals, arxius, museus…) l’estructura tècnica de la Regidoria de Cultura està a la meitat dels recursos que disposen altres municipis de similar característica:
Tot i que també he tingut en compte el desglossament per categories professionals (A1, A2, C2 i C1) aquí no les detallo perquè en general tampoc es compleix amb els requisits. Un tècnic superior hauria de ser un A1, un tècnic mig hauria de ser un A2 i els tècnics auxiliars podrien ser un C.
En relació a l’estructura tècnica on clarament indica que caldria suplicar en recursos humans, la proposta temporal s’enfocaria per reajustar-ho en dos àmbits clarament diferenciats: la unitat o departament de Festes i la Unitat de Serveis Culturals.
En relació als sistemes de participació, cal apostar per la Taula o Consell de Cultura de Molins de Rei, amb representants de tots els sectors i a través de diferents agents. Els òrgans de participació poden ser vinculants o no vinculants. En el primer supòsit, la proposta seria crear 5 comissions de debat organitzatiu:
I en l’àmbit de la cogestió, es podrien crear tants som siguin necessaris. Les comissions de programació serien les encarregades de fer les propostes dels actes lúdics, expositius, sectorials… i les especifiques (Cavalcada de Reis, Carnaval, Festival Terror…), seguirien un model similar al que ja funciona.
Si posem com a referència un mode de cogestió, caldria començar per la Festa Major. Tot i que tenim un model clarament dominat per la programació d’entitats que omplen la graella, i coneixent els diversos intents que al llarg dels anys s’han fet per tenir una Comissió de la Festa Major, la proposta passaria per un nou model participatiu com els que s’apliquen a altres comarques del territori amb força èxit. Són els anomenats “Administradors/es de la FM”. Aquestes serien algunes de les seves principals funcions:
La seva composició, mandats i competències serien redactats i aprovats per Ple a través d’un Protocol de Festa Major on es destacarien els trets principals acordats prèviament per entitats, col·lectius i persones que la fan possible:
I on l’esquema organitzatiu seria semblant al que exposo a continuació:
Conclusions finals
Els gestors culturals no som polítics. Però d’igual manera que un metge ha de saber de medicina o un arquitecte d’edificacions, plànols i mides, els gestors culturals sabem de cultura i sabem de polítiques culturals. La cultura ja no és fer festes, i els tècnics de cultura ja no som els que estem sempre de festa. Des de sempre ha estat una professió que cal seguir dignificant i defensant com a professionals amb estudis i experiència professional.
És evident que tot aquest article només intenta mostrar que altres formes de fer política són possibles, però alhora comporta una gran tasca a llarg termini, no només per part de l’Administració Pública sinó també dels agents culturals que intervenen, siguin entitats, particulars o empreses del sector. Han de liderar el procés i seguir forçant les institucions a tenir-los en compte.
Aquests document ha estat un petit estudi a ampliar i seguir desenvolupant tant com es vulguin. No deixar de ser una breu diagnosi de les entitats i el cost econòmic destinat a cultura, però també conté unes idees i propostes que no és més del que faria qualsevol gestor/a cultural que fos contractat per elaborar un pla estratègic o un pla director de cultura a Molins de Rei.
Des de la meva experiència dins l’àmbit de l’Administració Pública (a la qual m’hi dedico professionalment des de fa anys), com de forma voluntària i associativa (que és d’on vinc i on he après a estimar la cultura local i que ara encara segueixo des de l’àmbit més general), animo als nous governs a ser valents i a entomar un nou camí que escolti la ciutadania, sigui transparent i sobretot participatiu, on tothom s’hi senti representat. La cultura d’un poble és la màxima representació del que som i volem ser.
Raül Carretero Campderrós, gestor cultural
; doncs un treball exquisit, en tots els sentits.# Enhorabona.#