La sessió va analitzar l’educació sota el franquisme, en una conferència impartida pel pedagog i sociòleg Jaume Carbonell. La xerrada va repassar l’adoctrinament, la repressió del professorat i l’impacte del nacionalcatolicisme a les escoles. També va reivindicar els moviments de resistència i modernització que van obrir el camí cap a una educació més democràtica i plural.
Aquest 20 de novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Amb motiu d’aquest aniversari, l’Aula d’Extensió Universitària ha dedicat la seva darrera conferència a ‘L’escola franquista: Una escola per adoctrinar, no per educar’, impartida pel pedagog, periodista i sociòleg Jaume Carbonell. La sessió, celebrada a la sala d’actes de la Federació Obrera, va analitzar com la dictadura va modelar l’educació a Espanya, posant especial èmfasi en la repressió del professorat i l’adoctrinament ideològic. Carbonell, que va viure i patir l’educació franquista, va combinar un repàs històric amb la seva experiència personal per explicar els efectes del règim en escoles i mestres.
Durant la conferència, Carbonell va explicar com la dictadura es van cremar llibres considerats perillosos i es van clausurar biblioteques i institucions educatives vinculades a la República. També va detallar la purga del professorat, que va afectar una quarta part dels mestres catalans, amb trasllats forçosos, expedients disciplinaris i, en molts casos, la retirada definitiva del magisteri. Els docents que es van mantenir en el sistema, “havien de passar tribunals de depuració i els nous mestres incorporats rebien cursos de perfeccionament per interioritzar l’ideari patriòtic i religiós imposat pel règim”, apuntava Carbonell.
Carbonell va exposar com aquest model escolar nacionalcatòlic va impregnar l’ensenyament de manera ideològica i religiosa tant durant la dictadura com després, i com l’aparició d’iniciatives de resistència i modernització que buscaven preservar l’esperit crític i la qualitat educativa van transformar l’educació en el país. La conferència va oferir un punt de vista de com l’educació franquista va intentar modelar la societat i va convidar els assistents a reflexionar sobre la relació entre l’educació, la política i la memòria històrica.
Adoctrinament per sobre de l’educació
Jaume Carbonell va explicar a la sessió que l’escola franquista es va basar en la doctrina del nacionalcatolicisme, que imposava els dogmes del feixisme, el falangisme i propagava un pensament únic i ultraconservador. L’objectiu principal de l’escola franquista no era formar sinó adoctrinar, afirmant, segons explicava Carbonell, que “lo bueno es lo católico y español, lo malo lo anticatólico liberal”. En aquest sentit, els alumnes vivien immersos en rituals patriòtics i religiosos, ja que a les aules hi havia retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera, havien de veure obligatòriament el ‘Nodo’, cantar el ‘Cara al Sol’ o memoritzar constantment el catecisme, sovint sota càstigs físics. La disciplina era severa i l’ensenyament extremadament memorístic, centrant-se en cal·ligrafia, ortografia i enciclopèdies.
La separació de sexes va ser un altre element clau del model. Nens i nenes assistien a aules i escoles diferents, amb “l’educació femenina limitada a preparar-se per ser mares i mestresses de casa”, apuntava Carbonell. Les lleis del règim reforçaven la desigualtat, ja que el Codi Civil del 44 restringia els drets de les dones casades i el Codi Penal castigava l’adulteri femení amb presó. L’ensenyament negava a les nenes l’accés al coneixement científic i a l’estudi universitari, mentre que l’escola apostava per un pensament únic que imposava “la pàtria, la religió i la família com a valors inqüestionables”, va afegir.
A més, l’escola estava aïllada del seu entorn cultural i lingüístic. L’ús del català estava prohibit i podia ser motiu de càstig, i l’educació pública va perdre pes en favor de centres privats, sovint religiosos. Les aules estaven massificades, amb fins a 85 alumnes, i l’accés a l’educació secundària era molt limitat. De fet, el 1960 només el 14% dels estudiants aconseguia acabar el Batxillerat Elemental. Tot plegat, segons Carbonell, generava un ambient de por, monotonia i silenci, on l’adoctrinament prevalia sobre qualsevol altre objectiu educatiu.
Modernització cap a un altre model d’escola
A partir dels anys 70, el règim franquista va començar a introduir reformes al model escolar. La Llei General d’Educació de 1970 va ampliar l’escolarització obligatòria fins als 14 anys i va impulsar un sistema més racional i modern, amb millores en la formació del professorat, i una desaparició gradual del nacionalcatolicisme. Aquestes mesures, segons va explicar Carbonell, “buscaven homologar l’educació espanyola amb els sistemes europeus”, tot i que mantenien encara molts elements autoritaris i controladors.
Al mateix temps, va sorgir un moviment de resistència pedagògica que buscava preservar els valors republicans i democràtics. Escoles privades, cooperatives de pares i mestres i iniciatives com les de l’associació Rosa Sensat, fundada per Marta Mata, defensaven una escola pública, catalana, laica, plural i coeducadora. De fet, aquests moviments van ser fruit del llegat de resistència del moviment de la ‘Nova Cançó’, que es va convertir en un símbol col·lectiu de llibertat durant els anys 60. Carbonell va cloure la conferència recordant que, malgrat les imperfeccions, la democràcia no té res a veure amb la dictadura i cal defensar-la críticament en tots els àmbits.
