En Pere Esteba, més conegut com a Peret, porta tota una vida dedicada a una gran passió, els Pastorets de Molins de Rei. Als seus 75 anys té la capacitat de recordar com ha evolucionat una de les tradicions més antigues, des dels temps de la dictadura fins als d’Internet. Als Pastorets “tots hem de ser igual d’importants”, explica l’avi tramoia, com l’anomenen alguns. Tot i això, en Peret reconeix: “Els de darrere de l’escenari som els autèntics oblidats”. Rep a Viu Molins de Rei a casa seva, en una tarda d’intensa pluja.
Per què li diuen Peret?
A casa sempre m’han dit Peret i, poc a poc, al poble també se’m va conèixer per Peret. De fet, tothom em coneix per Peret, mai em diuen Pere. Si demanen pel Pere, sé que no es volen referir a mi.
Quan va començar la seva implicació amb els Pastorets?
Deuria tenir entre 10 i 12 anys i ara en tinc 75. Sempre he estat als Pastorets menys aquells 10 o 11 anys que no es van fer. Llavors vaig anar a la Joventut, vaig ballar sardanes i, a més, vaig ser de la junta. Les meves germanes, la Remei i la Lola, ballaven sardanes i em deien “vine aquí” i, al final, vaig anar a ballar amb elles. Després em vaig casar i ho vaig deixar. La meva senyora treballava a Can Pla, on cosia, i en Joan Pla em va convidar a tornar als Pastorets. Al arribar em van dir: “aquest serveix per fer de tramoia”. Llavors la instal·lació no era com ara… recordo quan plovia, que havíem de posar un plàstic.
Era tot molt més casolà en aquella època?
Sí, tot era casolà. Per exemple, la meva senyora era la que feia els vestits amb la senyora d’en Joan Pla i la María Rodríguez. No cobraven ni un duro. Sempre hi ha hagut gent que ha col·laborat amb els Pastorets de forma desinteressada. Recordo anar a buscar herba per fer l’escenari, fanals o pals… agafàvem els cotxes i ho anàvem a buscar tots.
Digui el primer record que li ve al cap quan anomeno la paraula Pastorets.
Recordo la infància però els Pastorets han estat un element de tota la meva vida. De la infància, de la mitjana edat i també de retirat. Ara controlo les entrades i les sortides al teatre. A vegades quan hi ha una cosa que no em convenç li comento al director, però d’això millor no dir-ne res!
[pullquote]”Recordo quan la funció era de cinc hores i estava controlada per l’Església i l’alcalde”[/pullquote]
Abans ens ho ha deixat entreveure, però vostè no ha participat sol als Pastorets, ha col·laborat en grup acompanyat de familiars i amics.
Has de tenir en compte que al acabar els Pastorets fèiem el dinar. Tu no ho saps, ets molt jove, però jo aquí a Molins de Rei he fet dinars populars durant 20 anys!
Ostres!
Ostres no, paelles. De fet, vaig començar ajudant a en Miquel Escala i, fins i tot, van venir uns del Prat de Llobregat a ensenyar-nos a fer les paelles. En aquells dinars es creava com una gran família dels Pastorets. També fèiem les costellades a la Rierada.
Així doncs, a més d’una obra de teatre, els Pastorets sempre han estat una forma de fer grup, de fer pinya, entre molinencs i molinenques?
Sí. Anàvem amb la família i dèiem “l’any vinent vindrà el teu crio” o “pots portar la teva nena”. La Montse i la Nuri, les meves filles, han fet molts papers, per exemple. La meva dona va fer de regidora d’escenari. Així, poc a poc, els Pastorets anaven creixent i hi havia gent tots els anys.
[pullquote]”A Pastorets es necessita una cosa: diners” [/pullquote]
Ara l’obra està molt consolidada, com a mínim a Molins de Rei. Et poden agradar més o menys, però no hi ha ningú en contra dels Pastorets…
(Sense deixar continuar als periodistes) A Pastorets fa falta una cosa: diners. Jo considero que els Pastorets són una de les coses més antigues de Molins de Rei i això s’ha de premiar. Crec que, a vegades, s’ha premiat poc als Pastorets envers d’altres activitats. Recordo èpoques on canviar un decorat era tot un repte! Quan vam canviar l’escenografia l’Artés i jo vam haver de demanar-li un crèdit al banc per fer-ho ja que no ens arribava amb els diners que ens donava l’Ajuntament.
Tornem a la pregunta que li volia fer. Li volia demanar pels temps del franquisme, on potser no estava ben vist per tothom fer Pastorets en català. De fet, es conserven programes fets en castellà.
Tot havia de passar per la censura. A mi m’han explicat que van haver-hi anys on tots els Pastorets estaven interpretats exclusivament per homes. Un home fent de mare de Déu! Recordo quan la funció era de cinc hores i estava controlada per l’Església i l’alcalde. Jo sóc catòlic, però vaig a missa quan vull. Recordo veure com el capellà, l’alcalde o el metge dictaven si hi havia cap contingut que no posava el filtre. A ningú li agradava estar tant controlat però ens ho callàvem. De fet, has de tenir en compte que una part del teatre de la Joventut era propietat de l’Església. Això vam aconseguir que no fos així quan jo estava a la junta.
Sempre ha fet de tramoia?
Sí, sempre.
I tants anys al darrere de l’escenari mai ha pensat de donar el salt i actuar?
Va haver-hi tres anys que el director va ser un senyor de Sant Feliu de Llobregat, que portava una coral, i com que tenia una veu molt forta també havia de cantar.
Els que sou al darrere de l’escenari, no esteu, a vegades, poc reconeguts?
Això sempre ho he dit jo. Els que som al darrere de l’escenari som els autèntics oblidats. Per exemple, a tots els actors veterans se li entrega una placa de reconeixement. I als que som al darrere de l’escenari què ens donen? L’any passat em van fer amic d’honor dels Pastorets, això em va agradar. Abans, els que no fèiem d’actors mai sortíem a saludar després de cada funció. Només saludaven “els macos”, com dèiem.
[pullquote]”Entre tots fem Pastorets”[/pullquote]
Quin és el seu personatge preferit?
El Dimoni Gros (Satanas) i, fins i tot, et diré quin Dimoni Gros: en Joan Sedó. Com es llençava al terra era espectacular.
Com veu a l’actual junta dels Pastorets?
És molt diferent a la que vam organitzar nosaltres. Jo considero que una junta ha d’estar molt de temps a la Joventut. Per Internet no ens entendrem pas. Jo prefereixo la comunicació presencial. En tot cas, el que és important és que hi hagi organització i cadascú faci la seva feina.
Una de les coses bones que té Internet és que els Pastorets tenen la possibilitat de ser més coneguts fora de Molins de Rei.
I és bo que es facin coses com aquesta entrevista, per exemple. Però potser el que s’ha de fer és anar més a les escoles. Això ho vam començar a fer nosaltres. Anar a les escoles i donar descomptes, fer promoció… Volíem que els Pastorets tinguessin més difusió.
Un pardalet m’ha dit que el coneixen com l’”avi tramoia”. Li agrada?
(Riu) Això m’ho deien alguns joves, com el nét d’en Miquel Escala, per exemple. Mira, fins fa uns anys jo era fumador de cigars. Un any, i em va fer molta il·lusió, em van regalar un cigar on es podia llegir: “per l’avi tramoia”.
Quin missatge li donaria a les persones que es comencen a involucrar amb els Pastorets?
Els hi diria que tots han de fer una pinya. Que tots són iguals d’importants, des del que fa de pastor fins al que fa de dimoni, passant pels tramoies o els d’il·luminació. A tothom se li ha de tractar amb la mateixa estima. Entre tots fem Pastorets.