Un any després de la seva inauguració, la Llar d’Acollida Magdalena Bonamich, regentada per Càritas Diocesana i amb el suport de l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Molins de Rei, acull sis persones que han perdut l’habitatge. Viu Molins de Rei ha pogut parlar amb una de les persones que hi viuen, la Victòria Vidal. Té 60 anys i sobreviu amb una prestació de 200 euros al mes. Ha encadenat lloguers amb habitatges socials, fins que fa un any va entrar a viure en aquest espai per a persones sense recursos.
Com és viure en una casa d’acollida?
Aquí cadascú fa el que vol. Fa el menjar quan vol, tenim el nostre espai i a vegades fem coses en comú. M’ha costat adaptar-m’hi. Jo, a casa meva feia el que em donava la gana, i aquí no pots.
Com era la seva vida abans de perdre l’habitatge?
Treballava netejant a cases i per empreses, i a vegades a l’ambulatori. I em vaig anar quedant sense feina, i bé… El pis el tenia pagat i en propietat. Estava en nom del meu marit i meu, però en vam fer una mala gestió i el vam perdre.
I quan es perd un pis, què es fa?
Vaig anar a parar a un pis de lloguer, i amb el consentiment de la propietària vaig poder rellogar les dues habitacions restants. Però igualment, per mi el lloguer era elevat i no podia pagar-lo. Es van anar acumulant factures… i vaig haver de marxar. Em costava 600 euros al mes, però jo com a molt en cobrava 400, no podia pagar-ho. Has d’estalviar, mirar els preus i deixar de comprar coses que vols i que necessites. Mirar-te molt, moltíssim els preus. No t’ho pots ni imaginar…
En aquesta situació, és difícil demanar ajuda?
[pullquote]”Em va costar molt anar a serveis socials”[/pullquote]
En el meu cas, sí. Costa molt. A mi la família i els amics m’han ajudat molt, perquè jo vaig estar una època que no cobrava res, ni un euro tenia. La família m’havia d’ajudar econòmicament. Els hi estic molt agraïda, però és molt dur haver de dependre dels diners dels altres. Vius constantment amb el patiment que no arribes a final de mes. De fet, em va costar molt anar a serveis socials, ho vaig fer fins que realment vaig veure que els necessitava per sobreviure.
Ha tingut mai por de quedar-se sense res al carrer?
Sí. A veure, què fas? Quan estava al pis de lloguer, anava a l’assistent social, i quan va veure que no podia pagar les factures em van derivar a un pis social de l’Ajuntament al carrer Verdaguer. A dalt hi havia els i a baix les dones. Allà hi vaig estar molt bé, però sempre penses, en el futur: on aniré? què faré?.. Aquell pis el llogava l’Ajuntament, però la propietària un dia podia decidir no llogar-lo més, fent que jo em quedés al carrer. I per això a mi em van oferir venir a la casa d’acollida.
Un cop a la llar d’acollida, té la sensació de ser a casa?
El teu espai és l’habitació, la resta és compartit. En llocs així, no ets mai a casa teva. Hi estàs i dones gràcies de poder-hi ser, però no és com casa teva. Per exemple, la meva filla no es pot quedar a dormir. A menjar sí, però a dormir no. I ho trobo molt a faltar. Abans venia per la Festa Major i es quedava a dormir tot el cap de setmana, i això ja no ho puc fer. Però d’altra banda sé que aquí hi puc estar fins que jo vulgui. Tinc una paret i un sostre, mentre que hi ha gent que dorm al carrer.
Mirant endavant, quines perspectives de futur té? Creu que aviat podrà deixar la casa?
[pullquote]”Espero que les coses s’arreglin però ho veig difícil”[/pullquote]
No ho sé, espero que les coses s’arreglin però ho veig difícil. Amb el que cobro no puc llogar ni una habitació. Tinc una prestació de 230 euros al mes. També a vegades planxo a casa la meva cunyada i ella m’ajuda a arribar a final de mes, però no és suficient. Si pogués demanar, m’agradaria veure’m en un pis. No gran cosa, però un habitatge digne per a mi. Però ja fa anys que faig la 6/49 i no m’ha tocat mai.
