Els molinencs Adrià Sàbat i Ed Tulipa, alter ego del molinenc Sergi Carós, han fet una versió de la coneguda cançó d’Ovidi Montllor, “Homenatge a Teresa”. Diuen que “no és estrany haver acabat fent una interpretació conjunta” i han escollit aquest tema perquè ha esdevingut popular i commou amb la història que explica.
Com sorgeix la idea de gravar una cançó d’Ovidi Montllor junts?
Adrià Sàbat (A.S): No és estrany que el Sergi i jo haguem acabat fent una interpretació conjunta. Ens coneixem de fa anys, jo l’he assessorat a vegades en les lletres dels seus temes, i no és estrany que passem una tarda amb la guitarra, unes birres… De fet, la idea va sorgir al maig, mentre fèiem temps abans d’intervenir, cadascú per la seva banda, a un acte de la CUP.
Sergi Carós (S.C): Porto uns mesos inactiu i amb un mono de tocar que flipes, i en un moment de cafè prefinal de campanya municipal, va sorgir, així, inesperat; i també la vam voler gravar així: repasset general i cap a l’estudi amb un cert respecte, ja que ni ell és cantant, ni jo guitarrista. Allà vam fer tres ‘take’ i ens vam quedar amb la primera, que si no hi ha errors, sempre surt mes fresca i espontània.
Per què aquesta cançó?
A.S. ‘Homenatge a Teresa’ és un clàssic, una cançó que ha esdevingut popular. A mi sempre me n’ha commogut la història que conta, el personatge que retrata. Aquesta Teresa, riota del grans i mestra dels infants, la típica persona marginada, a qui la gent considera “boja”, perquè surt dels marges establerts, però amb una lucidesa sobre la vida… sorprenent. Amb ulls d’infant, el record pren volada i esdevé un homenatge a totes les tereses de tots els temps.
S.C. També és una cançó amb una melodia preciosa, que lliga amb la lletra perfectament, i la lletra lliga amb què l’Ovidi i el Toti, a uns quants nens de l’Escola Estel, quan era una cooperativa, als 80, ens muntaven a alumnes de diferents escoles xerrades didacticomusicals un parell de cops l’any, diria que on més tard l’Espai o antiga Filmoteca. En guardo molt bon record, d’aquelles experiències.
Quins trets diferencials propis heu mirat d’incorporar?
[pullquote]”No hem volgut calcar la versió original, però tampoc fer-ne una de molt diferent”[/pullquote]
A.S. No hem volgut calcar la versió original, però tampoc fer-ne una de molt diferent. Ovidi no només cantava, interpretava, marcava un camí a cada cançó difícil de variar. Ovidi tenia un registre greu, des de molt avall. El meu registre és més alt, sense deixar de ser greu. De manera que, en comptes de fer la cançó amb fa, l’hem feta amb sol. Crec que l’amoroseix una mica. Per altra banda, he tingut cura amb la fonètica, tant per fer la labiodentals, com per respectar la primera persona amb desinència -e (‘et llance un homenatge’), per bé que el meu català és central.
S.C. Tot i que la cançó és un claríssim 3/4, o sigui, ritme de vals, la versió també ho és, però hem subdividit el temps, i fa que no quedi el ritme de vals marcat com ho fan ells a la versió original, i es poden omplir els forats melòdics que permet aquest fet. Va ser com un… Adrià, tu tira per aquí, jo tiro per allà, però a final de frase ens trobarem, no pateixis. Mola la sensació que l’estem tocant i cantant pujats a una corda de circ amb una sabata i l’altre peu descalç.
Què en penseu, de la figura d’Ovidi?
A.S. Vint anys després de la seva mort prematura, segueix viu i ben viu, gràcies a la popularitat de la seva obra, gràcies a la connexió amb les noves generacions. El seu és un discurs sense concessions, sense renúncies, amb una claredat que esgarrifa. Aquest discurs va servir per mantenir vius els anhels durant la llarga nit del franquisme. Llavors, assistir a un concert clandestí i sentir entonar ‘La fera ferotge’ era adrenalina a mil i resistència de les mentalitats. Arribada la democràcia militar, les coses canvien. El discurs revolucionari incomoda els polítics i s’instaura el ja-està-tot-fet. Ovidi no hi té lloc, i se’l margina institucionalment, desapareix. Ell és un exemple de compromís extrem i coherència fins al final, i del preu que cal pagar.
S.C. Totalment d’acord amb el que diu l’Adrià. I també hi afegiré que, gràcies a que, per causes alienes a la nostra voluntat, les lletres semblen escrites ara també, es repeteix la pel·lícula, en alguns aspectes.
Adrià, normalment et veiem més recitant que no pas cantant; i tu, Sergi, normalment et mous en un registre pop, i ets baixista; us hi heu sentit còmodes?
A.S. Jo vinc de la dramatúrgia, i a l’hora de declamar cerco transmetre el missatge del text. La meva lluita és contra la cantarella i a favor de les paraules clares, de les pauses, de la mirada quan cal. És la primera vegada que gravo en un estudi, això sí, i l’empenta me l’ha donada el Sergi, però tampoc no m’ha vingut de nou cantar, en el passat he format part d’algun grup, i sempre he treballat el cant. De fet, la poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música. I, a part que alguns poemes han passat a ser cantats, també composo cançons directament. La poesia i la cançó i el cant, indestriables.
S.C. Tot i que jo sóc baixista, durant la meva carrera he fet de tot. Des de teatre musical amb Contras, a música de ball amb Brasília Combo, o Soffiçao, passant pel folk o tradicional amb Sharon Shannon, i ara, els últims anys, amb en Gerard Quintana, on fem rock de debò. Encara que com a Ed Tulipa faig power-pop i m’encanta, tinc necessitat de composar i tocar altres coses. Aviat publicaré algunes cançons que no ho són gens. I tornant a la pregunta inicial, gravant aquest tipus de música amb guitarra m’he sentit molt còmode, tant amb la cançó com amb l’Adrià.
