A Catalunya vivim enmig d’una molt important mobilització nacional sota el lideratge del President Mas. Un lideratge que encapçala una molt diversa i heterogènia coalició a la qual anomenaren Junts pel Sí (JxS), convençuts que les eleccions serien plebiscitàries i no autonòmiques. La coalició pel Sí ha estat la primera força parlamentària catalana amb un important avantatge sobre les altres forces polítiques. JxS, però, no ha obtingut la majoria pel Sí que l’hagués consolidat com el partit de la independència. El pitjor pel President Mas és que no ha aconseguit una majoria nacional per la independència perquè no arriba a més del 50% necessari, ni sumant-hi els vots de les CUP, candidatures d’unitat popular, a les antípodes ideològiques de CDC i de l’actual legalitat democràtica.
Així doncs, Catalunya està a l’espera, sense calendari clar, de si JxS i la CUP aconsegueixen o no un acord de govern que es preveu molt més difícil en els temes socials que en la ruptura institucional i la declaració d’independència, segons sembla. Hem de constatar que, en no haver-hi més del 50% de suport al Sí, a Catalunya s’ha configurat un escenari de molt difícil governabilitat, de bloqueig institucional, i amb una molt difícil relació amb el conjunt d’Espanya i de la Unió Europea. Estem en una situació política que no permet resoldre els problemes del país més sentits per la ciutadania: combatre la pobresa i la desocupació per aconseguir un major equilibri social i més igualtat en el marc d’un creixement sostenible.
El conjunt de l’Estat viu avui també un procés d’eleccions generals que determinarà la seva futura governabilitat. Ara per ara cap enquesta no preveu la revalidació de la majoria absoluta. Observant els estudis demoscòpics, per ara només es poden preveure dues majories possibles, mai la d’un sol partit. Es pot preveure per un cantó una primera coalició amb el PP de líder i el nou partit de Ciutadans com a soci de govern, i una segona del PSOE com a líder i el partit de Ciutadans com a soci de govern. Constatem finalment en les mateixes enquestes que ara per ara no suma una majoria alternativa diferent on hi hagi Podemos i/o IU per conformar una majoria d’esquerres en solitari.
En definitiva, entre les opcions de govern que ens diuen les enquestes podem veure com Espanya pot caminar cap a una moderació en la política d’austeritat econòmica si la coalició de govern és la del PSOE i C’s, o per contra, cap a un enduriment de l’ultraliberalisme de l’austericidi si la coalició de govern és la del PP i C’s. En relació amb el tema territorial, Espanya pot decidir tal com és avui, l’Espanya que va cap al tancament i el blindatge constitucional i la consegüent recentralització administrativa, si la majoria és la del PP i C’s, o per contra, si la majoria és del PSOE i C’s es pot encaminar cap una esperançadora reforma constitucional i segurament un millor encaix de Catalunya a Espanya, fet que faria possible que la singularitat catalana s’hi trobés més còmoda. Opció, la de la reforma constitucional, que haurà de tenir present que en les decisions importants es necessitarà el suport, o l’acceptació, de les majories nacionalistes i també del conjunt de les esquerres.
Només una sòlida majoria absoluta pel canvi a Espanya podria legitimar una opció de transformació de l’actual model institucional i acabar amb l’austericidi econòmic, majoria que hauria d’anar acompanyada d’un fort impuls reformista que la lideri i fonamenti la seva actuació en el diàleg i la capacitat de generació de consensos des de la més absoluta transparència.
Perquè m’agradaria i crec necessària una majoria de govern a Espanya que acabi amb l’austericidi del govern de Rajoy i de la dreta europea, que situï l’economia de tota Espanya en la responsabilitat social de donar més oportunitats de treball a tothom, per combatre l’atur, el reequilibri de la negociació col·lectiva en favor dels treballadors i treballadores, i finalment el retorn a un millor i més fort estat social amb la garantia universal de l’educació i la salut. Un govern que reforci una governança democràtica amb una transparència que impossibiliti la corrupció i que la castigui exemplarment quan es doni.
Perquè m’agradaria i crec necessària la reforma constitucional que proposi un nou encaix d’Espanya, que permeti a tothom sentir-s’hi còmode. Reforma constitucional on el poble de Catalunya es pugui pronunciar si l’accepta o no i així poder comprovar si les seves aspiracions nacionals han estat satisfetes o no.
Però si la campanya electoral no ho canvia, que ho pot canviar, i la ciutadania no reorienta el seu sentit del vot, que també ho pot fer, anem cap al bloqueig o la ruptura interna aquí a Catalunya i al conjunt d’Espanya, i no cap a l’entesa de majories per aconseguir més igualtat social, que és el que a mi m’agradaria i crec que és el que necessitem a Catalunya i al conjunt d’Espanya per reforçar llaços i respecte mutu.
Endavant, responsabilitat, és cosa de tots.
Cesc Castellana
que trist no plantejar cap solució realista d’un partit en caiguda lliure com és el PSOE
Dius “si la majoria és del PSOE i C’s es pot encaminar cap una esperançadora reforma constitucional i segurament un millor encaix de Catalunya a Espanya, fet que faria possible que la singularitat catalana s’hi trobés més còmoda. Opció, la de la reforma constitucional, que haurà de tenir present que en les decisions importants es necessitarà el suport, o l’acceptació, de les majories nacionalistes i també del conjunt de les esquerres.” Tot això si no voleu ni sortir amb la foto amb el Rivera. Cesc Castellana suposso que l’escriptura d’aquest article ha sigut desprès del terratremol i amb 3 dies sense poder dormir ni menjar
La ciudadanía de Molins de Rei estamos hartos de tantas opiniones de “copiar y pegar” de articulos en periódicos, de iluminados y mesias locales que se creen salvadores de la patria, y que nos cuentan lo que hartos vino ya sabemos, en vez de ceñirse exclusivamente a acciones y noticias de ámbito local.
Si en Catalunya hay una situació política que no permet combatre la pobresas i seguir un major equilibri social i creixement econòmic , no depende del gobierno autonómico, depende de las transferencias y de las infraestructuras que debe realizar el gobierno central, sea del signo que sea, y que no hacen.
A fecha de hoy, todo está en el aire y a no ser que sea un adivino o un charlatán, nadie puede preveure per un cantó una primera coalició amb el PP de líder i el nou partit de Ciutadans com a soci de govern, i una segona del PSOE com a líder i el partit de Ciutadans com a soci de govern., sin adivinar lo que hará Podemos i/o IU per conformar una majoria d’esquerres en solitari. Tal como van las cosas, los armuerzos y las fotografias, también podriamos incluir una coalició PP + PSOE sólo por querer mantenerse en el puesto y por ansias el poder.
Los del PSOE lo único que sabeen hacer es arruinar España y esperar a que luego la saque de la ruina, de la forma que sea, el PP , No es creible que Espanya pot caminar cap a una moderació en la política d’austeritat econòmica si el govern és del PSOE . Mai será possible que el PSOE es pot encaminar cap una esperançadora reforma constitucional i un millor encaix de Catalunya a Espanya, ni reconocer un concierto económico como el del Pais Vasco fet que faria possible la singularitat catalana. Ese conejo blanco que ahora el PSOE se ha sacado de la chistera de una transformació de l’actual model institucional, no es creible, y eso de que el PSOE será capaz de acabar con el actual austericidi econòmic, una falacia y otro engaño más de charlatanes.
España, incluyendo Catalunya , tiene un “problema estructural” y eso quiere decir que hay demasiados funcionarios, empleaddos públicos , etc y lo lastimoso és que niguno de los gobiernos lo quiere reconocer y poner remedio. Lo peor es ese ejército de politiquillos que el 90% son funcionarios o empleados públicos por sus facilidades en obtener “la excedéncia” , que han aparecido como setas o como un pulpo, tanto a nivel municipal , autonómico y estatal , y con esta “lapa” de sueldos y vagos, será imposible mejorar la responsabilitat social de donar més oportunitats de treball a tothom, per combatre l’atur, el reequilibri de la negociació col·lectiva en favor dels treballadors i treballadores, i finalment el retorn a un millor i més fort estat social amb la garantia universal de l’educació i la salut.
Assistim al nostre país a l’anomalia democràtica de qui ha guanyat les eleccions però ha perdut el plebiscit que ells mateixos van plantejar. Com que no els surten els números, i la governabilitat entre les forces del “Sí a la ruptura” (almenys “sí” públicament) es fa molt i molt complicada, han de recórrer a una declaració que només serveix per tapar les vergonyes del partit del govern.
Així, es diu que els independentistes han guanyat i que responen a allò dit a les urnes.
Està clar que en el camí cap a la desobediència, han començat per desobeir la llei matemàtica. Els diputats que votaran “sí” a la ruptura són 72, que representen al 47,8% dels catalans. Els que hi votaran en contra en són 63, que representen al 48,05%. I això sense comptar partits sense representació com Unió (2,51%) que es mostra clarament contrària a la secessió.
Per tant, si la declaració pot tirar endavant no és perquè es faci cas de les urnes (que donen menys vots als indepes que als que no ho són), sinó per una llei electoral que fa que un vot a Balaguer valgui més del doble que un vot a Molins. Fan servir les regles d’unes eleccions al Parlament per proclamar-se vencedors d’un plebiscit que han perdut. Això és de tot menys “radicalment democràtic”.
Pot realment un nou país començar-se a construir sobre aquestes bases?? Jo crec que la resposta és que no.
Senyor Cesc Castellana,
El posicionament del PSC a nivell català és molt clar a favor de la unitat amb tots els pobles d’Espanya. Crec que especular amb la formació de majories és arriscat en aquests moments. En tot cas, serà molt necessari el diàleg per trobar una sortida que ens permeti seguir vivint junts amb una relació que ens satisfaci a tots plegats, un “win-win”, i no el “lose-lose” que ens ofereixen els líders rupturistes.
El problema és que cal mantenir una mateixa línia arreu per tenir credibilitat política. I certament, votacions com la que vàrem viure a Molins fa uns dies en què els representants socialistes (i també C’s, que mereixeria un comentari apart!!!) s’afegien a la petició per desobeir el TC no hi ajuden. (Curiós que els mateixos que diuen que des del 2010 el TC no té legitimitat a Catalunya hagin estat els que més recursos hi han presentat des d’aleshores).
Per defensar un projecte fins al final, te l’has de creure. I decisions com la del Ple de la passada setmana per part del PSC molinenc són una pedra en el camí que vostè mateix proposa. La incoherència es paga, i especialment a les urnes.