Natàlia Garcia Galceran, historiadora de l’art i pintora, destina una gran part del seu temps a la producció de tota mena d’especialitats plàstiques, des del seu estudi a la plaça de l’Ajuntament.
Com et vas decantar per l’especialització en història de l’art?
Sempre em vaig sentir interessada en la pintura, i també bastant particularment per la novel·la gràfica, el còmic. Vaig començar a estudiar amb un pintor, de molt jove, i després a la Llotja. Però també em sentia molt atreta per la història, és a dir pels orígens, pel coneixement del passat. Una amiga meva, la Leo Salvador m’explicava el que feien a la facultat, als anys noranta, i també em va parlar d’una exposició a Madrid, organitzada pel filòsof Josep Casals, que em va impressionar molt. A partir d’aquests estímuls vaig decidir-me a estudiar Història de l’Art, a la Universitat de Barcelona.
En el teu cas, la creació artística és una vocació o una professió?
És sobretot una afició i una vocació. En realitat m’hauria agradat molt treballar professionalment d’il·lustradora, però no ho vaig aconseguir. Quan estudiava també feia de guia al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sempre he mantingut un cert grau d’activitat artística o plàstica, per exemple, amb la roba pintada a mà, o amb la pintura, però combinada amb d’altres activitats.
Fins a quin punt creus que hi ha una connexió entre les arts plàstiques i altres formes creatives, com ara el cinema, la música o el teatre?
M’interessen molt totes les arts i crec que estan del tot connectades. També vaig estudiar música. El còmic europeu dels anys vuitanta també m’ha influït molt. Reconec perfectament aquests influències. I, en relació a la pintura, crec que sóc bastant hereva de l’impressionisme i els postimpressionisme. Tot i així, el meu pintor preferit sempre és Velázquez, i també Caravaggio o Ribera, pel que fa als tons cromàtics.
Quins autors t’han influït més, en la teva carrera?
He rebut moltes afectacions, en el sentit artístic, també per part de la música com ara The Beatles. També de la novel·la negra, i del cinema de la nouvelle vague, sobretot Truffaut. El descobriment, gràcies als festivals de cinema de terror, del thriller psicològic. També parlaria d’escriptors com Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Montserrat Roig o Mercè Rodoreda. Em considero bastant eclèctica. El cinema m’agrada molt, Scorsese, Coppola i mols d’altres.
Creus que la pulsió bàsica de l’art és la necessitat de comunicació?
Crec que no, en absolut. Per a mi és sobretot una pulsió interna. Una altra part és el reconeixement posterior. Jo no penso massa en la necessitat de comunicar, més aviat en la meva necessitat primària, la de fer-ho, el que sigui. Un cop feta l’obra sí que hi ha una reflexió pel que fa a la virtualitat d’exposar-la o no. També admiro a Dalí, i a la seva extraordinària capacitat expressiva i mediàtica. Potser, algun dia, m’agradaria fer una exposició, però tampoc ho considero del tot prioritari, en aquests moments.
Com et sembla que pot conviure la tradició de l’artesania artística en un context cultural dominat sobretot per la digitalització?
Crec que són dos móns que poden conviure perfectament. Una cosa no treu l’altra. No importa massa el mitjà tècnic, a l’hora de crear, el més important és la passió i l’esperit, que és el que ens mou realment, en qualsevol llenguatge. Sempre subsistirà l’acció primària de fer alguna cosa amb les mans. Pots programar una màquina, o un ordinador. Però l’essencial sempre serà la passió i la imaginació. La tècnica digital només representa un suport, que jo mateixa a vegades també utilitzo, és clar, per exemple en un collage.
En quins projectes treballes, actualment?
Ara mateix estic fent una cosa molt interessant, que es treballar amb una altra persona, la Cristina Galceran, i fem quadres a quatre mans. Fer una obra a mitges m’agrada molt, encara que, normalment, ja sabem que l’art és una cosa molt íntima, i que es fa gairebé sempre en soledat. Però compartir és molt estimulant. Arriba un moment que ja resulta bastant difícil dissociar l’art de la nostra vida íntima. És una energia, i també és una certa forma de patiment. Però estic atrapada per l’art, i em sembla que ja no m’en puc escapar.
