Pregó llegit el 29 de setembre a la Festa dels Miquels 2018 per Miquel Monfort, Miquel de l’any 2017.
Bon dia a tots i totes.
No sóc persona de gaires paraules, em va més l’acció i el “mambo” que no pas la xerrameca. Com diria el bo del Pallanga, escolteu i perdoneu perquè jo no en sé d’enraonar…”
D’entrada voldria agrair que els Miquels hàgiu pensat amb mi per fer-me aquest honor de ser Miquel de l’any. La veritat és que poc m’ho esperava i menys quan em vau venir a cercar, l’any passat, just abans de la sortida del Camell al Pati de Ca n’Ametller. Per uns moments vaig pensar si algú s’estava equivocant de persona o hi havia algun tipus de mal entès. I és que sent sincers, he estat una pila d’anys sense poder seguir la festa dels Miquels. I ara explicaré perquè
Recordo que de ben petit que a finals d’agost, o poc abans de començar l’escola, sempre rebia una carta que em convidava a formar part i a col·laborar de la festa dels Miquels. Era una carta entranyable que esperava any rere any. Suposo pel fet de sentir-se part d’un col·lectiu petit en què tots ens dèiem igual i senyal inequívoc que la festa major estava a tocar. Recordo haver vingut al vermut dels Miquels, segurament acompanyat dels meus pares quan era més petit, però ja de jovenet un cop em vaig implicar amb els Amics del Camell que aquesta part de la Festa Major va quedar amagada darrere una son i una ressaca profunda. Ja sabeu, joventut, nit, festa, Camell… l’endemà un no serveix per res. Així doncs l’any passat vaig fer un salt d’uns 20 anys des del darrer cop que vaig estar aquí. Sí, avui torno a ser-hi! Actualment amb unes condicions molt diferents. Ja em clareja el cap, aquesta nit sí que he dormit, poca festa, m’he llevat per anar a les matines del Camell i he fet bondat per ser aquí dalt l’escenari compartint aquest moment amb vosaltres.
Aquest any passat i part de l’actual per mi han estat anys transcendents, claus, moments en què tot trontolla i tot es construeix. Tres grans moments per redefinir-se i per aprendre.
– Primer moment: el passat octubre deixava de viure a Molins de Rei per anar a Castellví de Rosanes. Un poblet que poca gent coneix i el tenim a 18 minuts per autopista. Si en teniu l’oportunitat passeu a fer-hi un tomb. Deixo doncs el meu Molins natal un poble on em sento profundament lligat i orgullós de ser-ne fill. Des de la distància potser he anat desgranant allò que m’agrada i no m’agrada de Molins de Rei i us puc assegurar que el que més m’alegra d’aquest poble és la seva gent i les seves entitats.
Perquè el poble és l’arrel.
– Segon moment important: a finals d’any amb la meva companya Núria tenim el nostre primer fill. L’Ot. Quelcom que ha capgirat moltes coses, moltes dinàmiques i altres formes de veure i viure la vida. Tot i el cop dur de no tenir un fill burocràticament molinenc “l’adoctrinarem” amb molta cultura molinenca, no en tingueu cap dubte. La nova aventura també m’ha portat a pensar sobre quin poble volem pels nostres fills.
Perquè ells són la llavor d’un poble.
– Tercer i per rematar l’any: la festa major de l’any passat va tenir un final agredolç amb regust de victòria amb l’1 d’octubre. Un poble unit i un país empoderat són garantia de lluita i d’èxit. L’1 d’octubre va significar per mi l’única victòria com a poble dels darrers anys i caldrà estudiar què és el que ho va fer possible, ja que tota la resta han estat renúncies i submissió. Contra el feixisme i la repressió de l’Estat espanyol només l’organització popular i col·lectiva ens traurà de les seves medievals urpes.
Perquè el país és la terra.
I és per aquest poble, per la terra, per les arrels, pel futur dels nostres fills, que m’he implicat i he deixat tantes hores de la meva vida de forma voluntariosa en diferents entitats de la vila. Perquè és precisament d’implicació d’allò què us volia parlar en aquest pregó.
Vaig començar a percebre que calia implicar-se a l’Esplai l’Agrupa. Aquesta meravellosa tasca que fan les entitats de lleure en aquest poble. Són la base, la pedrera de la joventut compromesa que tenim avui dia a la vila. Allà vaig entendre que després d’haver estat consumidor de l’esplai, quan era un nen, calia implicar-s’hi per seguir endavant i continuar amb l’entitat. De l’Agrupa vaig passar al Camell i d’allà als Pastorets, passant per tots els papers, de timbaler a la Junta i de pastor a Pallanga. En paral·lel vaig estar al CEPA i després en una mini entitat ecologista que vam muntar quatre arreplegats que es deia Bloc d’Acció. Vam denunciar el pas de l’AVE per les nostres terres, vam treballar per Collserola i els Aiguamolls, per implementar el Residu Mínim, per denunciar l’estat del riu Llobregat, etc… En paral·lel vam crear un nucli local de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) amb bones campanyes per la retolació dels comerços en català, manifestacions al carrer i reestructuracions i actualitzacions de festes com el Sant Joan, entre altres coses.
De tot plegat se’n va acabar derivant amb l’Ateneu Mulei que potser avui tots coneixeu i és l’espai on més hores ens hi hem deixat uns i altres. Vam crear un espai propi, en dos locals diferents, i des d’allà hem fet infinitat d’activitats, culturals, polítiques, reivindicatives i festives. Amb molts encerts i errors hem creat moltes activitats de nova tradició, l’estirada de corda el racó de la Fira per exemple, n’hem recuperat d’altres i vam aconseguir equilibris complicats en la política local, que van donar resultats extraordinaris en el referèndum del 28F (2010) i en tot el que va derivar-ne després. Vam aguantar durant 10 anys una entitat sense cap ajuda pública, autofinançada i autoorganitzada que era fruit de la implicació dels seus socis i sòcies. Hem estat en hores complicades, però seguim actius, val a dir que alguns en baixa forma per paternitat. Però la resta de companys i companyes enguany han treballat imparables per oferir un bon grapat d’activitats en aquesta festa major i aquest compromís, aquesta coherència i aquest esforç col·lectiu és digne d’agraïment, i ja no només per ells si no per la resta de persones de les diferents entitats que fan possible aquesta festa major.
Implicar-se vol dir organitzar, vol dir cooperar, vol dir treballar sense esperar res a canvi, vol dir sacrifici i generositat, significa també empoderament i aprenentatge.
Com podríem ser avui aquí si no fos pel compromís dels pocs que estiren del carro i lluiten perquè per exemple aquesta festa dels Miquels es conservi i es reediti any rere any? Com podrem sortir a veure el Camell, els gegants, l’estirada de corda,… Sense la gent que hi ha darrere? Sense gent no hi ha festa major, sense gent no hi ha poble, sense gent no hi ha país. Un poble sense entitats és un poble mort, però un poble sense la gent que estira del carro de les entitats també.
Hi ha molta feina darrera de qualsevol activitat, per petita que sigui, i necessitem valorar-la perquè en tot acte hi ha gent, sovint anònima, que es deixa l’esquena perquè allò tiri endavant.
Aquelles taules i cadires s’han hagut de demanar a l’ajuntament, fer una instància, rebre-les, recollir-les… Algú ha anat a cercar el refrigeri que ens prendrem després, anar a la deixalleria a buscar gots, anar a comprar els premis que donarem després de l’estirada de corda, rentar la roba dels gegants, demanar permisos per la pirotècnia, muntar traques, carregar barres i neveres, omplir el cotxe d’una vaixella ben bruta, tacar la tapisseria del cotxe per portar una vaixella, escombrar i netejar el carrer, avançar diners personals, rebre esbroncades de veïns intolerants, anar corrents a comprar gel, barallar-se amb l’ajuntament, buscar finançament, fer el cartell de l’activitat, reunions i més reunions, esperar eternament algun proveïdor, gestionar l’economia d’una entitat, burocràcia… són petites coses que a vegades no es veuen i que hi són darrere de qualsevol activitat, és tot allò que també pot ser divertit, perquè podem fer-ho divertit, però que al mateix temps també és feixuc i esgarrapador de voluntats.
I sempre la feina compartida i repartida és millor i més atractiva, perquè implicar-se també dona satisfacció, quan t’adones que la gent s’ho ha passat bé, que hi ha hagut resposta, que hem après i hem rigut. Perquè implicar-se és també veure, en aquest cas, la festa des d’un altre angle a vegades molt més apassionant. Però també habitualment les feines cauen i recauen a la mateixa gent i avui m’agradaria visibilitzar aquestes bones persones que ho fan de forma anònima, voluntariosa, només per fer poble i fer país. Impliqueu-vos en tot allò que pugueu i sigueu còmplices d’aquells que ho fan possible!!
“Vaja doncs, que el temps ja passa” Així doncs, animar a tothom a baixar al carrer i a participar, diuen que no podran res contra un poble unit i combatiu, així que ara i en aquest cas, és hora de participar a menjar-nos aquest vermut magnífic que ens han preparat els Miquels.
Ha estat un honor ser el Miquel de l’any en l’any que sense dubte ha estat el meu. Agraït i molt content us desitjo que acabeu de passar una bona festa major.
Visca la Festa Major!
Visca la festa dels Miquels!
I visca la terra!
Miquel Monfort Subirana
Molins de Rei, 29 de setembre de 2018
