Cesc Castellana Aregall és president de la Fundació Utopia, i al llarg dels anys ha mantingut una constant trajectòria de militància social, al costat de les lluites sindicals, polítiques i culturals i, sobretot, en l’àmbit d’una estratègia global per a una ocupació digna i de qualitat.
Quin creus que és l’origen del teu impuls inicial per la militància política?
Aquest impuls neix, sobretot, quan veus altres persones que manifesten una posició crítica amb la societat. La meva manera de fer política prové d’aquesta observació. Quan una persona, davant un estat de coses, manté una posició crítica. Això és molt personal. També hi ha qui manté una altra forma de pràctica política, per tal de defensar un determinat status quo. Els meus inicis són a l’Institut Lluís de Requesens, amb les reivindicacions en contra de la reforma de la llei educativa del ministre José Luis Villar Palasí, que introduïa la selectivitat i que va unir tan al professsorat com als alumnes.
Com recordes l’esperit de les lluites sindicals al Baix Llobregat?
Era un sindicalisme que lluitava per uns salaris més justos, per la millora de les condicions laborals, per la salut al treball, i per la dignitat humana. Aquest és un primer nivell, el dels interessos més immediats. Però, al costat, hi havia una dimensió molt més política, la lluita per la llibertat sindical. També contemplava un fort esperit de solidaritat amb els més febles. És a dir, es concretava en la convocatòria de vagues i en l’esperit d’organització col·lectiva.
Com veus, 40 anys després, l’evolució de la societat global?
En tinc una percepció dual. Per una banda ha comportat una millora positiva, en el sentit de la modernització i del progrés econòmic, i de la consolidació de determinades conquestes socials. Però, al mateix temps, també ho visc amb una certa tristor. Sobretot per la tendència a l’individualisme i també a la manca de socializació. Crec que la realitat de qualsevol persona no és del tot completa sense la voluntat de compartir les experiències i les dificultats amb els altres. L’individualisme ens aïlla en el nostre món particular, però no va més enllà, és una limitació palpable.
Què consideres més rellevant del llegat de Joan N. García-Nieto?
Sobretot la seva humilitat i bonhomia, el seu compromís i la seva solidaritat amb les persones que més pateixen. Sense cap mena d’intenció em va representar un exemple i un testimoni permanent. Era una persona molt oberta al coneixement, a la interpretació social, però també a anar més enllà, és a dir, a dotar de continguts els afers més immediats. Era un exponent de valors profunds. Això ho vaig viure especialment en els temps de Bandera Roja i de l’ICESB, on s’estudiava història, filosofia o ciències polítiques. Em va ajudar molt a formar-me com a persona.
Com voleu commemorar i preservar la seva memòria?
De fet, ell mateix es va dedicar intensament a preservar el material documental de les lluites sindicals i socials al Baix Llobregat. Aquest arxiu es conserva a la Fundació Utopia, a Cornellà. També al costat de la seva germana, Carme García-Nieto. Van recollir moltes converses d’història oral. Un nou exponent també d’aquest llegat és el documental ‘El Cinturón Rojo’, dirigit per Lluís Campo Vidal. Aquests dies commemorem el 25è aniversari de la seva mort. Sobretot, el meu record d’ell és el d’una persona bàsicament compromesa amb les persones, en el context d’una lluita per a una societat més igualitària i més justa. La seva utopia era, més que res, la de la transformació social de les realitats concretes i quotidianes
Quina és la funció primordial de la Fundació Utopia?
És una institució ubicada al Castell del Borni, al centre de Cornellà, i sempre oberta a tothom. És una entitat creada l’any 1990 a iniciativa de les principals forces sindicals del Baix Llobregat, CCOO i UGT, juntament amb els ajuntaments de Cornellà i Sant Feliu, el Consell Comarcal, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i la Diputació de Barcelona. És un lloc de trobada i de formació. Al llarg del curs programem diferents seminaris, vinculats al futur del treball, a l’educació o al fenomen migratori, entre d’altres. Treballem per combinar l’energia de la transformació social amb l’humanisme. També compartim la nostra tasca amb diferents universitats catalanes, i amb el món cristià.
Creus que, en aquests moments, hi ha una consciència social de barri, com als anys 60 o 70?
Ara hi ha un cert grau d’identitat de barri, molt vinculat a les tradicions i a la convivència veïnal. En certa manera, la lluita per la dignificació dels barris ja no és tan necessària com ho fou. Ens hem instal·lat més en la sensació de confort privat. És prou clar que ha canviat molt el context i la realitat, i això és prou satisfactori. Tot i això, segurament hi ha una necessitat pendent, qué és la de relligar els diferents barris. Encara ens cal una consciència més integral del que representa formar part d’un municipi, d’una vila o d’una ciutat.
Quina perspectiva tens de Molins de Rei, en l’entorn metropolità?
En el passat, Molins de Rei era una vila força tancada en si mateixa per raons diverses. Només s’obria a la Fira de la Candelera. Ara ja no és exactament així; és una comunitat molt més gran, també més transversal i més heterogènia. No obstant això, es manté un cert esperit d’enyorança d’allò més aïllat que vam ser, en l’imaginari d’algunes persones. Però, realment, som metropolitans, en el seu millor sentit. El meu desig personal és el de compartir la capacitat de voler conviure positivament sempre el nostre entorn, i, més que cap altra cosa, que Molins de Rei sigui una vila més oberta, cosmopolita, amable i amb el millor sentit possible de comunitat i de solidaritat.
