La sortida cultural va permetre conèixer els secrets tècnics i socials de la colònia industrial més gran d’Espanya. La visita, guiada per Ester Hachuel i Josep Maria Cobos, va aprofundir en la història de l’enginyeria hidràulica i els contrastos socials del segle XIX.
A més de les habituals xerrades, des de l’Aula d’Extensió Universitària també s’organitzen sortides culturals per als socis. Aquest mes d’octubre, quaranta-cinc membres de l’Aula van participar en una visita guiada a la Colònia Sedó, considerada la colònia industrial més gran d’Espanya. L’activitat, conduïda per Ester Hachuel, del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, i Josep Maria Cobos, president de l’associació de defensa de la Colònia, va permetre als assistents descobrir un espai que encara és testimoni viu de la revolució industrial al territori.
L’activitat va fer als assistents reflexionar sobre els contrastos socials del segle XIX, una època en què el progrés tècnic convivia amb unes dures condicions laborals i una gran jerarquia social. En aquest sentit, els socis de l’Aula van conèixer de prop un espai clau en la història de la industrialització catalana, on es van desenvolupar avançats sistemes d’enginyeria hidràulica per aprofitar l’energia del riu Llobregat i alimentar una fàbrica que va arribar a ocupar més de 2.000 treballadors.
El recorregut va començar amb la visualització d’una maqueta històrica dels anys quaranta del segle XX i va continuar amb una immersió al museu industrial, concebut com un autèntic ‘viatge en el temps’ per la història de la fàbrica. Els visitants van descobrir els orígens del complex amb la primera turbina, instal·lada als anys setanta del segle XIX, que aprofitava un salt d’aigua de 25 metres per generar força motriu. Després, l’atenció es va centrar en la Turbina Planes de 1899, la més gran construïda i instal·lada mai en una fàbrica a Espanya, capaç de desenvolupar 1.400 cavalls de vapor. Els socis, a més, també van poder accedir a l’interior de les seves enormes canonades, on es va explicar que el trasllat de la turbina va requerir una nova conducció d’aigua de 800 metres per evitar les constants inundacions, com la que va negar la sala original durant el temporal Glòria. Aquesta innovadora infraestructura hidràulica mantenia un cabal constant de 4.500 litres per segon, i fins al tancament de la fàbrica, el 1980, la Colònia Sedó va combinar l’energia mecànica i l’elèctrica generada per aquesta màquina monumental.
Un recorregut també per la història i el context social
Durant la sortida també es va fer un recorregut per l’exterior de la fàbrica que va incloure tant la zona industrial com la residencial, on es va subratllar la importància arquitectònica d’algunes estructures singulars. Destaquen especialment la secció de tints i blanqueig i la seva icònica xemeneia helicoidal, construïda amb totxo massís i d’estil modernista. Aquesta xemeneia, amb base quadrada i cantonades que descriuen una línia helicoidal, servia per extreure els fums de les calderes i és avui un dels elements més característics i fotografiats de la Colònia Sedó. També es va visitar el pont de ferro de 1868, el primer a Espanya destinat a ús no ferroviari, que connectava la fàbrica amb Olesa i testimoniava l’ambició tècnica i logística del complex.
La visita també va posar en relleu la vida social de les persones de la fàbrica així com també les ambicions polítiques de la família Sedó, que fins i tot va arribar a plantejar la creació d’un municipi propi amb el nom de Puig Sedó. Tot i això, la visita va recordar la duresa del dia a dia al complex, on el 60% dels 2.000 treballadors eren dones, destinades sobretot a la filatura, amb salaris més baixos i sense possibilitats de promoció, mentre que els homes ocupaven els llocs més qualificats a les seccions de tint i blanqueig. L’activitat va acabar amb una visita excepcional a l’església, on van visitar una exposició fotogràfica de l’associació de defensa de la Colònia , centrada en la vida quotidiana i social de la gent, incloent-hi imatges dels interiors dels habitatges que van ser enderrocats el 2008. Els guies van lamentar, però, que avui el conjunt es trobi “deixat de la mà de Déu” i van reclamar inversió per dignificar un espai on actualment hi continuen vivint un centenar de persones repartitdes en 37 habitatges.
