A la a conferència es van explicar les causes i l’impacte del pistolerisme en el moviment obrer. Es va parlar sobre les victòries del moviment obrer, com la jornada de vuit hores. També va fer un repàs a la importància de la Vaga de les Dones de 1918.
El passat dijous 4 de desembre, la sala d’actes de la Biblioteca El Molí va tornar a omplir-se amb motiu d’una nova sessió organitzada per l’Aula. En aquesta ocasió, el protagonista va ser el periodista i divulgador històric David Revelles, també professor associat a la UAB, que va visitar l’Aula per segona vegada per presentar el seu darrer treball coescrit amb Jesús Martínez ‘Pistolerisme a Barcelona. Laberint de sang i plom (1917-1923)’. La conferència va introduir el públic en un període convuls que va marcar de manera decisiva la vida política i social de la capital catalana.
A la sessió Revelles va explicar que el llibre proposa un “viatge al passat” a través dels sis anys de violència extrema que van sacsejar Barcelona. Revelles va remarcar que, tot i que el fenomen del pistolerisme és inseparable de la ciutat pel seu potent teixit industrial, la tensió i els episodis violents es van estendre també a altres nuclis de l’entorn, com Molins de Rei, Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada o L’Hospitalet. Segons el periodista, aquest context és imprescindible per entendre la magnitud del conflicte entre sindicalisme i patronal en aquells anys.
Durant la xerrada, l’autor va posar en valor la potència visual del llibre, que inclou fotografies de l’època del fotògraf Josep Brangulí i il·lustracions d’artistes com Ricard Opisso. L’obra retrata el dur enfrontament entre les Unitats d’Acció de la CNT -disposades a utilitzar armes i explosius per transformar l’ordre social- i els grups de sicaris contractats per la patronal, responsables de múltiples assassinats de dirigents obrers. Revelles va subratllar la importància de preservar la memòria de figures com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Layret, dos símbols del moviment obrer que van perdre la vida a mans de pistolers.
Lluites per l’adquisició de drets laborals
Enmig d’un context marcat per la violència i la inestabilitat, Revelles va explicar que aquells anys van ser decisius per a l’assoliment de drets laborals que en l’actualitat ja són fonamentals. L’exemple més emblemàtic és la conquesta de la jornada laboral de vuit hores, aprovada el febrer de 1919 arran de la Vaga de la Canadenca. Aquell moviment, que va paralitzar l’activitat durant 44 dies, es va convertir en un símbol de resistència col·lectiva, on milers de treballadors van renunciar al jornal per mantenir-se ferms en una lluita que acabaria forçant el govern del comte de Romanones a signar la llei que establia la nova jornada màxima. Barcelona i l’Estat espanyol es convertien així en pioners mundials en regular per llei aquest horari laboral.
Segons va apuntar Revelles, la força d’aquella vaga “es va sostenir gràcies a la solidaritat obrera” i, especialment, a l’experiència organitzativa acumulada per moltes dones que ja havien participat en mobilitzacions prèvies. Tot i l’èxit històric, la reacció de la patronal no es va fer esperar, ja que la consecució de les vuit hores va incrementar l’hostilitat cap al moviment anarquista i va contribuir a encendre encara més els episodis violents del període. Aquesta paradoxa, una gran victòria social seguida d’una escalada repressiva, segons diu l’autor “ajuda a entendre la complexitat d’uns anys que van marcar profundament la història laboral i política del país”.
La Vaga de les Dones de 1918
A més d’explicar la importància del moviment obrer durant l’època del pistolerisme, també va posar el focus en un episodi que, segons va dir “sovint no s’explica, però és essencial per entendre la força del moviment obrer”. Aquest fet és la Vaga de les Dones de 1918, que va ser considerada la primera mobilització feminista massiva a Barcelona i que va precedir la lluita obrera a la ciutat. Impulsada en un context de crisi de subsistències, amb preus desorbitats que feien inassumible l’accés a productes bàsics, la protesta va ser liderada per treballadores del sector tèxtil, que representaven més del 70% de la mà d’obra i cobraven la meitat que els homes. L’augment desmesurat del preu del carbó, cinc vegades superior al de l’inici de la guerra, va ser l’espurna que va encendre la revolta i va portar milers de dones al carrer.
Una de les pioneres va ser l’activista Amàlia Alegre, que inspirada per la periodista i pensadora Maria Marín, va redactar una nota que va activar la mobilització. Les dones van ocupar les Rambles, bloquejant el pas dels homes i convertint l’espai en un escenari de protesta exclusivament femenina. Tot i la dura repressió policial, van aconseguir amb les protestes una Junta de Subsistències encarregada de regular els preus màxims dels productes essencials. Segons Revelles, l’experiència organitzativa i la solidaritat demostrada en aquella vaga van ser determinants perquè, un any després, “molts treballadors poguessin resistir els 44 dies de la Vaga de la Canadenca sense percebre cap sou”.
