La colla gegantera de Molins de Rei ret homenatge al cent anys d’història de l’entitat amb l’edició d’un llibre que fa un recull de les vivències i fets històrics dels Gegants. La presentació va omplir la Sala Gòtica amb públic de totes les edats.
“Aquest és un dels moments que queden gravats a la retina de tots aquells que estimem i formem part de la tradició”, deia Miquel Burgés a la presentació de llibre dels cent anys de gegants a la vila el passat divendres a la Sala Gòtica. Amb menys de 25 anys, l’actual president de la colla ha viscut molts pocs moments d’aquesta llarga trajectòria que va començar a la Festa Major d’ara fa 100 anys, al 1913. Per recordar tots aquells que han treballat pels cent anys del Miquel i la Montserrat, per mantenir viu el record i conèixer el passat d’aquestes figures colossals -en Miquel i la Montserrat-, neix el primer llibre dels Gegants de Molins de Rei. Un fet que el responsable de la colla qualifica de “privilegi”, ja que es tracta d’un “moment històric”. Calia tenir un testimoni històric, i el centenari és el millor moment per fer aquest somni realitat.
Ricard Vinyets, membre de la colla encarregat de fer la recerca històrica, agraïa el suport de tots els que ha fet possible l’aventura, tant institucions com els molinencs que els han donat un cop de mà. Tal i com afirmava Vinyets, s’han estalviat judicis i valoracions i s’han volgut “limitar a explicar el que va passar, amb total rigorositat històrica”. El resultat és un recull de vivències que s’escapa dels tecnicismes amb la intenció de ser el més amè possible.
Anècdotes del passat
Vinyets ha volgut recordar algunes de les ressenyes que els lectors podran descobrir, com ara que fins al 1982 els geganters eren assalariats de l’Ajuntament. Amb el naixement de la colla gegantera, fa més de trenta anys, es posava de manifest que “l’amor als gegants és superior al que et pugui pagar el consistori”. I és que Vinyals explicava que, en realitat, els gegants tenen un marcat origen polític, amb la intenció de la Lliga Regionalista per catalanitzar el poble, instaurant-hi una tradició que perdura fins els nostres dies.
Altres moments claus de la trajectòria de l’entitat passen per la riuada del 1962, quan els gegants es van veure malmesos després de quedar colgats d’aigua. Un cop més, l’esperit de seguir endavant va fer que s’optés per la costosa tasca de reconstrucció que va fer possible celebrar, un any després, el cinquantè aniversari i, ara, el centenari. Un testimoniatge, doncs, que ara s’ha plasmat i romandrà impassible al pas del temps en forma de llibre.
El fotògraf molinenc Guillem Urbà ha estat l’encarregat de dissenyar la portada del llibre del centenari i també va prendre la paraula durant l’acte per felicitar a la colla i agrair que comptessin amb ell. No va faltar un contrapunt crític en les seves paraules, fent una reivindicació de l’ofici de fotògraf.
Èxit de públic
Per la seva banda, l’alcalde, Joan Ramon Casals, va destacar la màgia que desprenen els gegants en els somriures i vivències dels infants i va reivindicar Molins de Rei com a “referent cultural al Baix Llobregat”. Casals va apuntar també la importància de les tradicions i actes culturals i ho va definir com una “part essencial de la cohesió social de la vila”. L’actual primer tinent d’alcalde, Xavi Paz, va voler remarcar la feina feta i la il·lusió de futur: “Vosaltres sou el secret, tots els que han treballat i els que treballaran per seguir endavant”.
D’entre el públic intergeneracional que hi va assistir, els organitzadors van poder comptar amb la presència d’altres colles geganteres de Catalunya donant suport a la molinenca en un dia tan especial com aquest. Una audiència que aplaudia totes i cadascuna de les intervencions molt intensament. L’acte va culminar amb un brindis a tocar del Racó dels Gegants Vells, en record a totes les persones que han fet possible els cent anys d’història gegantera a la vila de Molins de Rei.
Amb la presentació del llibre del centenari dels Gegants continua endavant un any ple d’actes commemoratius. La traca final ja es prepara per a la Festa Major de Sant Miquel, quan es farà una gran trobada gegantera a Molins de Rei per commemorar la marcada efemèride.
Amb respecte, Elisenda.
Crec que estaves una mica distreta quan va intervenir el fotògraf Guillem Urbà.
La “reivindicació de l’ofici de fotògraf” que esmentes, més aviat va quedar en segon pla, quan, en una de les crítiques públiques més grans que es recorden, i amb els alcaldes al costat, va mostrar el seu emprenyament per haver estat desposeït del càrrec de fotògraf municipal desde feia 19 anys, actualment posat a “subhasta pública” com va dir.
Es tracta d’un tema delicat que afecta a molts molinencs, ja que és dificil saber si és millor escollir molinencs per a feines de l’ajuntament o fer “concursos”.
Aquest no és el tema, per aixó del meu comentari.
Podem entrar, també, en un debat sobre si era el moment, el lloc i l’acte per fer-ho.
Ja que els grans protagonistes havien de ser, i van ser-ho els Gegants, i especialment en Lluís Vinyets, Miquel Burgés, Jaume Coma i companyia (admirable!).
Però el que no es pot passar per alt, és que un dels moments de l’acte va ser quan l’esmentat fotògraf va deixar la sala glaçada, i on és podia tallar el vent, amb les seves declaracion que ningú dels que erem allà ens esperavem.
Lluny de posicionaments a favor d’uns o altres perquè d’altra banda tampoc conec el tema a fons, el meu comentari era per complementar la notícia el més objectivament possible.
Perdó per la llicència que m’he près.
Per acabar, moltes felcitats a totes les generacions de geganters molinenecs, i a l’edició del llibre. Espectacular.
Volia dir Ricard Vinyets, perdó…
Lluís és el pare!!!
Volvemos a los apalancamientos de siempre, que parece ser és una lapa que no nos la quitamos de encima. Todo el mundo quiere apalancarse en el Ayuntamiento , y a poder ser , entrar sin concurso público, digamos…. “a dedo” , que si los de las fotocópias, que si los fotógrafos, que si el arquitecto director facultativo de las obras del carrer Casanovas, etc etc. Muchas veces me pregunto si és por la pobreza cultural de algunos actos o por la falta de asisténcia, si en los actos políticos vale la pena pagar los servicios de un fotógrafo ofical, que nos acribilla, queramos o no, a todos los asistentes, y especialmente a los que hacen preguntas. Eso seria suficiente que con una cámara portatil, el Jefe de Protocol o la própia auxiliar de la sala, echase unas fotillas de recuerdo para el album de los ediles.