La commovedora mort de George Floyd el passat 25 de Maig a Mineápolis a mans d’un policia blanc sota la mirada còmplice de tres col·legues seus, sembla ser la gota que ha fet vessar el got d’un sentiment profund i generalitzat d’injustícia que la població afroamericana ha anat suportant heroicament durant les últimes dècades. La justificada indignació popular i la consegüent ràpida expansió de les mostres de compassió als carrers de les principals ciutats del món denoten no només un sentiment d’empatia i de grandesa humana sinó que, a més, palesen el caràcter crònic del problema de la discriminació racial arreu.
Moltes de les persones racialitzades que s’han manifestat durant els últims dies ho han fet mogudes, sobretot, per unes ganes irreprimibles d’expressar una desconsideració que es formalitza pel subministrament quotidià i sostingut de micro dosis de racisme que, encara que no culminen en un enllaç tràgic, busquen un efecte anàleg. Les envestides de les que les minories ètniques (i especialment la comunitat negra) són objecte als Estats Units, es poden extrapolar fora del Estats Units d’Amèrica. No té sentit entrar a valorar si el racisme és més denunciable a Nord Amèrica que aquí perquè senzillament l’acte en sí, consistent en deshumanitzar en base al criteri racial, produeix el mateix efecte sobre la víctima.
A més, les notòries diferències entre les trajectòries immigratòries de les nacions europees i del país nord-americà fan impertinent qualsevol exercici de comparació degut al caràcter fonamentalment sistèmic i secular del racisme als Estats Units. La realitat americana és la culminació lògica d’una concatenació d’errors històrics dels quals destaquen la exterminació dels pobles indígenes, la instrumentalització de la esclavitud durant dos segles i, sobretot, la institucionalització de la segregació residencial coronada amb la famosa política de redlining iniciada a finals dels anys 30.
Constatades la compassió i la solidaritat que hem mostrat des del vell continent amb múltiples mobilitzacions que, per cert, han destacat per l’alta presència de persones no racialitzades, convindria analitzar els fets en relació a les nostres pròpies dinàmiques de convivència. No ens costaria, llavors, arribar a la conclusió que el racisme no és una exclusivitat americana i que, per tant, la lluita per eradicar-lo, és també nostra.
A casa nostra, existeix una realitat latent que ens hauria d’interpel·lar si el projecte col·lectiu de construcció d’una societat justa i cohesionada és tan important com es proclama. Si no s’operen canvis importants en el nostre paradigma de gestió de la diversitat, no seria descartable que puguem arribar algun dia a viure una situació tan lamentable com la amb que ens solidaritzem avui.
Si bé és cert que a l’Estat espanyol la immigració és relativament recent, no és menys evident que ha passat suficient temps per a que la realitat sociodemogràfica del país es vegi reflectida a tots els nivells i sectors de les estructures laborals (administració pública i empreses privades). Durant molts anys els immigrants africans, llatinoamericans i de l’Europa de l’Est han trobat un perfecte encaix al mercat laboral espanyol caracteritzat per la poca qualificació en sectors com la hostaleria, l’agricultura o les cures; quelcom que els ha mantingut en la precarietat. Més de dues dècades des de l’arribada dels primers fluxos, una segona generació cada cop més nombrosa lluita per trobar el lloc que creu que li correspon en el país que consideren ser el seu perquè no en coneixen cap altre. I aquest lloc no és pas el dels seus pares perquè senzillament tenen identitats, aspiracions i trajectòries de vida diferents.
No calen esforços per constatar la clara infrarepresentació de les minories ètniques en els llocs de treball ben considerats socialment. Subscrivint les reflexions d’una noia marroquina quan deia: “encara que hagis nascut aquí, com a persona racialitzada el màxim al que pots aspirar a treballar en un ajuntament és sent mediadora intercultural”, convé reconèixer que tenim molt de marge de maniobra per demostrar que l’ascensor social, principal garantia del progrés intergeneracional, funciona adequadament.
El sostre de vidre és, a més, un perillós acumulador de frustracions. De fet, és gràcies al sacrifici d’una primera generació que no ha volgut que els seus fills i filles tinguin una vida similar a la seva, que molts d’aquests joves -havent-hi aportat la seva part de dedicació per optimitzar els actius d’un model educatiu d’èxit- han tingut una bona preparació. Inhibir aquest anhel de realització personal, essencialment en base a criteris racials, només pot generar ràbia, frustració i, previsiblement, revolta.
Se’ns presenta la inestimable oportunitat d’aprendre dels èxits i desencerts dels països del nostre entorn que tenen una trajectòria més dilatada en matèria migratòria en la vessant de la integració dels nadius racialitzats. El recent exemple de França amb les revoltes dels joves de les banlieues és una clara prova de les nefastes derivacions d’una manera de fer a curt termini.
El nostre principal repte de futur rau, primer, en reconèixer que la qüestió de la integració de les segona i incipient tercera generacions existeix i, en conseqüència, ser valents a l’hora d’adoptar les mesures adequades per fer-hi front.
Aquestes necessàries millores anirien en el sentit de reforçar els evidents i valuosos esforços consentits per tota la societat catalana per fer d’aquest país una terra acollidora i on els somnis es fan realitat.
Abdoulaye Fall és doctor en demografia
