Lucas Ferro (Molins en Comú Podem): “La Generalitat ha d’assumir la gestió de la nova residència”

Lucas Ferro és el segon tinent d’alcalde i el portaveu de Molins en Comú Podem a l’Ajuntament de Molins de Rei. En aquesta entrevista amb Viu Molins de Rei fa un repàs a l’equador del mandat 2023-2027. En aquest sentit, parla sobre el pacte de govern amb el PSC així com també de medi ambient, transport públic o de la gestió del servei l’aigua.

Quina valoració fa d’aquests dos primers anys de mandat?

Han estat dos anys molt intensos i profitosos, marcats sobretot per la feina de posar les bases dels grans projectes del mandat. Després de molts anys sense formar part del govern municipal, l’entrada ha suposat un procés d’adaptació i de construcció d’un nou acord de govern. Durant aquest temps hem aconseguit licitar projectes importants com la residència i el nou pavelló, i hem desenvolupat eines de planificació com el Pla d’Acció Municipal i l’Agenda Urbana. Tot plegat és una feina que sovint no llueix gaire, però que és imprescindible per poder tirar endavant els projectes amb solidesa. Ara que aquestes bases estan consolidades, confiem que el mandat agafi una nova velocitat i tingui un impacte més visible en la vida pública de Molins de Rei.

Està content amb el pacte de govern? Creu que podrà continuar més enllà d’aquest mandat?

Crec que un bon acord de govern té dues cares. La primera és la relació entre els socis, i en aquest cas ha estat molt honesta, col·laborativa i d’igual a igual, malgrat l’asimetría entre les dues forces. Ens hem entès molt bé des del principi, i això ha estat una sorpresa positiva per les dues parts, ja que no havíem governat mai junts, però ens sentim molt còmodes treballant plegats i prenent decisions conjuntament. L’altra cara és la relació del govern amb la ciutadania. Tots dos teníem clar que havíem de fer un govern enfocat a les crisis i reptes que viu avui la gent de Molins de Rei: l’habitatge, el canvi climàtic, els serveis públics com les escoles bressol, la residència o l’atenció domiciliària. Per tant, hem volgut construir un govern molt cohesionat i col·laboratiu internament, però també molt obert i proper a la ciutadania.

Enguany, durant el període de preinscripció, al voltant d’una cinquantena d’infants de 0-3 anys s’han quedat sense plaça a les escoles bressol. Quina ha estat la solució per garantir, tal com es va avançar que faria el govern, la plaça a les famílies que es van quedar fora de la preinscripció i que són del municipi?

Hem tingut una demanda molt elevada d’escolarització a les escoles bressol, especialment per a infants de 0 anys, i entenem que és una necessitat creixent per moltes famílies que no tenen alternatives un cop s’acaben els permisos laborals. Com a govern, tenim molt clar que no volem normalitzar que cada any quedin desenes de famílies fora. Aquest any, tot i l’ampliació de La Traca i l’esforç per crear una nova escola bressol, hem patit la pèrdua del Patufet, fet que a més reflecteix una crisi general de les escoles bressol privades. Ara mateix ja no hi ha cap família de Molins de Rei que no tingui plaça a les escoles bressol. Però més enllà d’aquest curs, sabem que cal ampliar places i també oferir serveis alternatius com espais de criança compartida, pensats per famílies que necessiten suport o socialització en els primers mesos de vida dels infants.

Algunes famílies s’han buscat la vida, amb avis o altres alternatives. No creu que amb més oferta hi hauria més escolarització 0-3?

És cert que moltes famílies s’han hagut de buscar alternatives com els avis, però també cal tenir en compte que actualment l’escolarització en la franja 0-3 és molt alta. A I2 pràcticament estem al 100%, i a I1 estem ja entre el 80 i el 90%. A I0 també estem assolint percentatges molt elevats. Això ens ha de fer reflexionar com a societat, perquè arriba un punt en què no és sostenible continuar ampliant oferta si la natalitat no augmenta. El que ha canviat és que cada cop més famílies necessiten plaça des de molt aviat, sovint per la manca d’alternatives de conciliació. També hi ha un debat sobre quan seria ideal iniciar l’escolarització: els experts apunten entre l’any i mig i els dos anys, però la realitat és que moltes famílies no s’ho poden permetre. Per això creiem que cal continuar augmentant l’oferta per garantir drets i opcions, però també cal treballar en xarxes de criança i polítiques que permetin a les famílies decidir no escolaritzar tan aviat si ho volen. Això implica reforçar la conciliació amb excedències, permisos o serveis alternatius que acompanyin les primeres etapes de la criança.

La plantació de vegetació al Parc del Pont de la Cadena s’ha ajornat. Quan està previst que comenci finalment el plantament de les arbustives i els arbres al Parc del Pont de la Cadena? Hi ha ja un calendari definit per a la finalització del parc en conjunt, incloent-hi l’obertura del bar?

Sí, la plantació al Parc del Pont de la Cadena es va haver d’ajornar principalment per la situació de sequera, que ens ha condicionat també en altres àmbits com el pla d’arbrat i la plantació als carrers del municipi. A més, el procés ha patit endarreriments per problemes amb l’adjudicació i algunes al·legacions. Ara bé, com que no es poden plantar arbres a l’estiu pels riscos que comporta la calor, la previsió és reprendre la plantació a la tardor, moment òptim per garantir la supervivència de l’arbrat i les arbustives. La idea és completar tota la vegetació del parc, incloent-hi la creació d’un bosc urbà amb una densitat verda notable, acabar les zones infantils i valorar si cal una superfície més adequada sota la pèrgola per a activitats com el ball. Esperem tenir-ho tot enllestit entre la tardor i l’hivern, i que el parc esdevingui un espai central de trobada i convivència, especialment important per a un barri en creixement com aquest.

També hi ha aprovat un projecte de recuperació dels aiguamolls de Molins de Rei mitjançant l’ús d’aigua regenerada. En quin punt es troba aquest projecte?

El projecte de recuperació dels aiguamolls de Molins de Rei es troba en una fase inicial però amb passos importants en marxa. Per a nosaltres, no es tracta només de portar aigua regenerada des de Sant Feliu de Llobregat a través d’una canonada, sinó que ha d’anar acompanyat d’un projecte de restauració ambiental integral. Les dues línies han d’anar juntes, i així ho estem treballant amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La licitació de la canonada ja està en curs i dependrà del ritme de les obres a l’EDAR de Sant Feliu, que ha de permetre subministrar aquesta aigua regenerada. Paral·lelament, estem desenvolupant el projecte de restauració ecològica de l’espai. Recuperar aquests aiguamolls no és només una qüestió local, sinó que té una dimensió nacional, ja que les zones humides són dels espais naturals més degradats del país i estan sotmesos a moltes tensions, com veiem a la Ricarda o en altres del Prat de Llobregat. Per això volem que aquest sigui un projecte ambiciosament ambiental i estratègic.

Vostè es va comprometre a recuperar la gestió pública de l’aigua, però la gestió serà privada. Llavors, m’agradaria preguntar-te bàsicament per què serà privada aquesta licitació, per què no has apostat per l’aigua pública, què és el que diu aquest informe?

La gestió de l’aigua serà privada perquè l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha assumit aquesta competència de manera exclusiva arran d’una sentència judicial. Això ha fet que tirin endavant una licitació conjunta per als municipis implicats, independentment del que opinen els governs locals. Nosaltres, com altres ajuntaments, defensàvem poder decidir el model de gestió més adequat, en el nostre cas, públic, però l’AMB ha optat per un model centralitzat sense donar marge de maniobra als municipis. Aquesta decisió no la compartim i així ho hem expressat tant com a grup municipal com a grup metropolità. Considerem que haurien de ser els ajuntaments qui, en funció del seu projecte i les seves conviccions, poguessin escollir quin model de gestió volen per a la seva xarxa. Malauradament, l’AMB ha actuat de manera unilateral, sense interlocució real amb els ajuntaments afectats.

“Crec que aquest concurs té molts números d’acabar als jutjats, perquè evidencia el control oligopolístic de la gestió de l’aigua a Catalunya”

Per tant, serà una licitació única per tots els municipis afectats.

Sí, serà una licitació única per a tots els municipis afectats. Tot i que, en principi, no pot quedar en mans d’Abemcia, s’ha obert la porta a què Agbar es presenti, i sembla que aquesta és la seva interpretació de la sentència judicial. Crec que aquest concurs té molts números d’acabar als jutjats, perquè evidencia el control oligopolístic de la gestió de l’aigua a Catalunya. La sentència valida concessions heretades del franquisme, sense cap licitació prèvia, i s’ha construït una solució ad hoc per mantenir aquesta situació. Això ens porta de nou a un conflicte judicial. El gran error ha estat de l’Àrea Metropolitana que hauría d’haver assumit com a posició, tal com van intentar nosaltres, anar trencant aquest monopoli entorn a la gestió de l’aigua que s’estava construïnt.

Un altre tema que ha sortit els darrers mesos ha estat la contaminació a Collserola. Concretament, l’amiant a la bòbila Marimon i altres abocadors, com les restes de l’antic camp de tir. Teniu previst actuar per netejar?

La responsabilitat de mantenir nets els espais és dels propietaris, també al Parc de Collserola. Per això, el primer que vam fer va ser enviar requeriments als propietaris de la bòbila Marimon i del camp de tir. En el cas de la bòbila, l’Ajuntament estava en procés d’adquirir el terreny, però això no s’havia materialitzat. El nostre govern ha reactivat aquest conveni i la compra s’ha tancat. Un cop la propietat sigui municipal, l’Ajuntament assumirà el desmantellament de l’amiant i la neteja dels residus tòxics. Pel que fa a la runa i altres materials, l’Agència Catalana de l’Aigua ens ha indicat que no són tòxics i que el riu els acabarà integrant de forma natural, però valorarem fins a quin punt cal actuar també en aquests casos.

Els índexs de reciclatge fa anys que estan estancats. Des del vostre punt de vista, què ha fallat en les polítiques de gestió de residus a Molins de Rei?

Jo crec que el primer gran problema ha estat la situació d’inseguretat del model de residu mínim, una decisió imposada des de la Unió Europea i traslladada a la llei estatal de residus, malgrat que aquest model donava millors resultats que el sistema de contenidor groc. Aquesta prohibició ha anat acompanyada del reconeixement, fins i tot des del Ministeri, que el model de contenidor groc és un fracàs per millorar la recollida selectiva. Aquesta situació ha generat tensions amb l’Agència Catalana de Residus i amb Ecoembes, que va deixar de pagar pels plàstics recuperats amb el model de residu mínim, en una mena de xantatge que hem pogut gestionar gràcies al diàleg amb l’AMB. El problema és que no sabíem fins quan es podria mantenir aquest sistema, fet que ha limitat molt la nostra capacitat de planificació. D’altra banda, la licitació de nous contenidors, tot i ser un procés administrativament molt lent, era urgent perquè els antics estaven en molt mal estat. Ara estem en procés de substitució i, un cop consolidat aquest canvi, podrem plantejar modificacions en el model. Els reptes són múltiples: millorar la recollida comercial porta a porta amb xipatge per evitar usos impropis, implantar contenidors intel·ligents a zones d’alta densitat i començar a construir un nou model de residus més eficient i amb més control sobre la generació des de l’origen. És evident que la recollida mitjançant contenidors té límits estructurals, com es veu a tot Catalunya, i que calen alternatives que realment permetin augmentar les dades de recollida selectiva. A més, és clau recuperar el compromís ciutadà amb el reciclatge. Això implica fer campanyes de comunicació i sensibilització, perquè hi ha molts molinencs nouvinguts que no entenen per què no hi ha contenidors grocs i no coneixen el funcionament del nostre model. Hem de tornar a explicar-ho bé i fer pedagogia. També hem detectat dificultats en la separació de fraccions específiques com la resta orgànica, i això passa a molts municipis metropolitans. Per tant, tenim la responsabilitat de repensar el model, però també de treballar amb la ciutadania per fer-lo viable i efectiu.

Llavors, com milloraria la separació de fracció orgànica?

Jo crec que només hi ha tres vies per millorar la recollida de la fracció orgànica. La primera és tornar a posar-hi èmfasi i remarcar la seva importància, perquè si l’orgànica contamina la resta de residus, és molt més difícil recuperar materials d’altres fraccions. La segona és revisar quin model de recollida pot incentivar millor la separació de l’orgànica: o bé xipar els contenidors i vincular-ne l’ús a descomptes en la taxa de residus, o bé apostar pel porta a porta, que permet una traçabilitat molt més clara. I finalment, cal construir un sistema de residus amb incentius i més implicació ciutadana, perquè sense aquesta consciència col·lectiva no podrem millorar els resultats.

Un dels altres temes cabdals del vostre grup és l’arribada del trambaix a Molins de Rei. Ens pot explicar com es troba ara mateix aquest projecte i quins passos caldria fer perquè sigui una realitat? Quin impacte preveu que tindria l’arribada del tramvia en l’àmbit de mobilitat, especialment en la connexió amb la resta del Baix Llobregat?

El projecte del Trambaix és clau per a Molins de Rei per dos motius principals. D’una banda, permet millorar la connexió amb els municipis de l’entorn amb un transport públic eficient i còmode. De l’altra, ajudaria a trencar la barrera que suposa avui el riu Llobregat, ja que actualment, per anar a municipis com Sant Boi o el Prat, moltes vegades cal passar per Barcelona, cosa que no té sentit. El tramvia ens ha de permetre connectar les dues bandes del riu, però hem de plantejar com fer la connexió amb la xarxa de Ferrocarrils i altres mitjans de transport del Baix Llobregat. Per això, creiem que el tramvia ha d’arribar com a mínim fins a Quatre Camins, i així facilitar una connexió real i directa amb l’altra banda del riu. També cal tenir en compte que a Molins hi ha dificultats associades a l’estació de tren i que caldrà esperar a la finalització del soterrament a Sant Feliu de Llobregat per definir com s’articularà exactament l’arribada del tramvia i les seves connexions dins del municipi. En definitiva, és un projecte estratègic per superar la fragmentació territorial i reduir la dependència del cotxe a la comarca.

“El tramvia ens ha de permetre connectar les dues bandes del riu”

I pel que fa al retard en les obres de l’estació de Renfe?

El retard en les obres de l’estació de Renfe té dos grans perjudicis. El més evident és que fa anys que tenim una estació en obres, fet que afecta el dia a dia dels usuaris i impedeix tenir un accés des de l’altra banda de les vies, que facilitaria molt la mobilitat dins del municipi. Però hi ha un segon problema menys visible, però encara més greu: les obres aturades estan bloquejant l’entrada en funcionament dels nous combois de 200 metres que Renfe vol incorporar per augmentar la capacitat de la línia R4. Aquests trens no poden operar fins que no es reformi l’andana de l’estació de Molins, i això està frenant una millora important del servei per a tota la línia. Cal un compromís clar i urgent per acabar l’estació com més aviat millor.

Al ple del mes de juny es va aprovar la licitació de la construcció de la nova residència. Per a vostès, com ha de ser la gestió? 

Jo crec que hi ha dues qüestions fonamentals. La primera és que la Generalitat ha de participar en el cost de construcció de la residència, perquè és competència seva. El que no pot ser és que s’estigui situant els ajuntaments davant d’un dilema injust: o bé assumeixen una obra de gran envergadura que no és competència seva i comprometen la seva capacitat econòmica per atendre altres àmbits que sí que són competència municipal, o bé renuncien a tenir una residència pública. I aquest és el debat que tenen plantejat molts municipis a Catalunya. Per tant, la Generalitat ha de col·laborar, sigui a través de subvencions o mitjançant convenis, amb aquells ajuntaments que assumeixen la construcció. La segona qüestió clau és que la Generalitat n’ha d’assumir també la gestió. Aquest serà l’escenari de negociació que impulsarem durant aquest període: volem sumar esforços amb altres municipis que es troben en la mateixa situació per defensar una proposta comuna, ja que les residències que construeixin els ajuntaments siguin gestionades per la Generalitat. Si això no passa, ens trobem amb un creixement molt lent de les places públiques, perquè depèn de si els ajuntaments poden sostenir econòmicament la gestió. Aquest cercle l’hem de trencar. I ho hem de fer amb el compromís que les places que tindrà la nova residència de Molins de Rei siguin 100% públiques, ampliant així el parc de residències públiques tant al nostre municipi com a la resta del territori.

Com aconseguireu que sigui pública?

Jo crec que, en primer lloc, evidentment, pressionant i exigint que la Generalitat assumeixi la seva competència. I crec que aquí tenim una bona notícia que hem de saber aprofitar: fins ara, no volien assumir la “patata calenta” d’ampliar el parc de residències públiques, però aquest govern sembla que s’ha fixat aquest objectiu. El que hem de fer ara és negociar com anem incorporant els projectes que han impulsat els ajuntaments dins aquesta estratègia d’ampliació de places públiques. Per primera vegada tenim un govern disposat, i el projecte que hem començat a Molins de Rei ja l’hem posat en marxa perquè la Generalitat, en el seu moment, no hi era. Ara que hi és, i ara que vol assumir aquest repte, cal veure quins són els mecanismes perquè ens puguem reincorporar a la seva planificació.

Recentment s’ha anunciat que la nova pista poliesportiva de l’escola Pont de la Cadena estarà llesta l’any 2027. Més enllà d’aquesta nova pista, hi ha una demanda històrica per part del Club d’Atletisme de Molins per una pista adequada i amb manteniment digne. Està previst tirar endavant algun projecte en aquest sentit?

Començant per l’Espai Collserola, és cert que és una situació una mica anòmala: tenim un institut tancat i provisionalment en ús, i això ho estem parlant amb el Departament d’Educació. Cal abordar què passarà amb aquest espai en un moment en què tenim instituts massificats i això ens limita, per exemple, en l’oferta de formació professional o d’estudis alternatius. Per tant, la planificació dels equipaments educatius i la implicació de la Generalitat és clau. Pel que fa a la pista d’atletisme, som conscients de la demanda del Club d’Atletisme, però també de les limitacions d’espai a Molins de Rei. El municipi està envoltat pel riu, l’autopista i Collserola, i això fa que pràcticament no quedin espais per a nous equipaments. Ens queda alguna pastilla com a les Guardioles o l’espai Mariona, però això ja condiciona les propostes. Per això el nou pavelló es planteja dins d’una escola i amb un model més econòmic i compartit, per tenir ús educatiu al matí i municipal a la tarda, i així aprofitar millor l’espai sense consumir noves parcel·les. Si hi haurà pista d’atletisme o altres equipaments, ho haurem de valorar segons les opcions reals d’encaix urbanístic, perquè el principal límit és que ens ha de cabre en algun dels pocs espais disponibles.

Molins ha de tenir espais per a tots els esports?

No, Molins no pot tenir espais per a tots els esports, i això és una realitat que hem d’acceptar. Sempre és complicat per als esports minoritaris, que sovint han d’adaptar-se als espais disponibles, però no podem donar resposta a totes les pràctiques esportives. Això també ens obliga a pensar en l’entorn: si millorem les connexions amb els municipis veïns, la pràctica esportiva pot ser accessible a 5 o 10 minuts de casa, encara que no sigui dins del mateix municipi. Hi haurà esports que la gent de Molins haurà de fer a Sant Feliu i viceversa. El que sí podem oferir dependrà de la nostra capacitat urbanística i econòmica, i de si l’activitat es pot encaixar en algun dels pocs espais disponibles. La principal limitació és, sens dubte, urbanística.

Quines són les actuacions que aquest govern considera prioritàries per desenvolupar durant els darrers dos anys de mandat?

Les prioritats per als dos anys que queden de mandat passen per diversos àmbits. En primer lloc, millorar qualitativament la gestió de l’espai públic. Vam començar amb moltes dificultats, amb l’empresa de neteja abandonant el servei poc després d’entrar al govern, fet que ens va portar a municipalitzar-lo. Ara que ja tenim en marxa el pla de voreres, el d’arbrat, el d’asfaltatge i estem superant la sequera, el repte és coordinar millor els serveis de neteja i jardineria, adaptant-los al Molins actual, amb nous barris i nous tipus d’espai públic. En segon lloc, mantenim el compromís amb l’habitatge públic. Ja tenim en marxa projectes per 150 habitatges i volem ampliar aquesta oferta, aprofitant les últimes parcel·les disponibles, com les de la plaça de la Llibertat o les Guardioles. També caldrà veure què fem amb el sòl que alliberarà el trasllat de la comissaria. La tercera línia prioritària és impulsar l’espai d’apoderament feminista, un projecte clau per articular polítiques d’igualtat i lluita contra les violències masclistes. Volem que en aquests dos anys comenci a funcionar amb força. Finalment, en educació, cal obrir un debat amb la comunitat educativa i el Departament d’Educació per planificar necessitats de futur: des d’escoles bressol fins a formació professional. També hem d’abordar com garantim que els equipaments escolars siguin dignes, amb condicions com les altes temperatures a les aules, i com combatem la segregació educativa i social. Construir una vila cohesionada i inclusiva és un dels grans reptes del mandat.

“Sé que a aquesta etapa li queden menys anys al davant que per darrere”

I, per finalitzar, Lucas Ferro tornarà a ser el candidat de Molins en Comú a les municipals del 2027 a Molins de Rei?

Doncs és una decisió que personalment no he pres i que, a més, no hem debatut encara amb els companys i companyes d’En Comú Podem, i per tant no puc contestar aquesta pregunta. Sempre és una tensió, i evidentment, quan fa ja alguns anys que estàs en política institucional, és una tensió que jo particularment em plantejo ja d’inici en cada mandat que assumeixo. Vaig estar cinc anys al Parlament, ara en fa dos a l’Ajuntament de Molins. Sé que a aquesta etapa li queden menys anys al davant que per darrere, i això és una convicció personal que tinc molt assumida, i crec que és positiu tenir-ho assumit. Per tant, aviat suposo que haurem de començar a plantejar aquesta qüestió i mirar com afrontem aquesta situació com a espai i com a persona. Jo et diria que estic a disposició de l’espai per allò que necessiti, i també sabent que la meva trajectòria institucional, en algun moment proper, acabarà. No sé si el següent mandat serà l’últim, però hem de ser capaços de construir aquesta proposta encara.