Estem de celebració. I no és per a menys. Segons s’ha fet públic i notori els darrers dies, Molins de Rei –a la vegada que un bon grapat de municipis de l’àrea metropolitana- passarà a formar part de la primera corona del sistema tarifari integrat de transport públic. Dit de forma molt senzilla, planera i comprensible: a patir del gener, serem zona 1. No em negareu que el fet en sí no suposa afegir glamour i atractiu a la vila. Veritat? En relació al tipus específic d’encant que provocarà l’esmentada integració, en parlaré d’aquí ben poqueta estona. Com diuen els britànics, first things first.
En primer lloc, però, m’agradaria dedicar uns segons a una (mena de) constatació que he pogut llegir, com a mínim, un parell de cops. L’última, a través d’un article publicat darrerament en aquest mateix mitjà. Es tracta, sense anar més lluny, de la consideració segons la qual la incorporació a la primera corona suposa una victòria ciutadana i la conquesta d’una millora en la qualitat de vida –en aquest cas, en forma d’estalvi econòmic- per a una part significativa de la població. Abans de continuar, crec necessari aturar-me per assenyalar que la mesura molt probablement s’hagués dilatat –potser indefinidament- en el temps sense l’existència de certa pressió ciutadana en aquesta direcció; però, dit això, trobo un pèl exagerat atribuir la posada en marxa de la integració a la primera corona –i precisament ara- a una mobilització popular que, sincerament, ha estat més aviat discreta els darrers quatre anys. No obstant això, qui escriu serà un dels beneficiats –com a mínim, a curt termini– de la modificació tarifària. Permeteu-me que us demani paciència, novament, per esbrinar el significat de tanta cursiva.
Segons una informació de 2016, l’abonament mensual de transport al conjunt d’Europa era, de mitja, 10 euros més car que a Madrid i Barcelona. Si teniu l’oportunitat de donar-li un cop d’ull, veureu que alguna cosa no acaba d’encaixar. La majoria de ciutats del nord d’Europa -amb un PIB regional per càpita molt més elevat- presenten, com pot semblar obvi, uns preus comparativament més cars respecte als de les dues ciutats més importants de la península Ibèrica. Però, atenció, en tots els casos, considerant la diferència del PIB, l’augment del preu de l’abonament mai és resultat d’un increment proporcional, sinó inferior. Per exemple, a Oslo, una de les ciutats que segons la taula que s’observa a l’article (si bé són dades de 2014) té l’abonament mensual més car, exceptuant Londres, -85,07 €-, i amb una renda de les més elevades -60.517 € anuals de mitja per càpita- el cost anual del transport (multiplicant per 12) només suposa un 16% del PIB. Si fem els mateixos càlculs per Barcelona, la proporció puja fins al 23,7%. Ara, tornaré a abusar de la vostra paciència i m’excusaré de nou amb una llicència gens ortodoxa. Us convido a fer recompte de persones que cobrin 26.660 € l’any, a Barcelona, i que siguin usuàries de Rodalies amb regularitat durant els dies laborables.
La mitja, la maleïda campana de Gauss, sempre s’ha acarnissat, de forma particularment cruel, amb la classe treballadora. La gent, efectivament, no salta la tanca per pura diversió. Finalment, l’article comenta que Berlín, amb una renta relativament similar a Madrid, disposava d’un abonament significativament menys econòmic. I és que, com suggeria fa un moment, els indicadors macroeconòmics, com el PIB, mai donen informació de com estan repartits els recursos (si és que ho estan) ni sobre fins on arriba el salari mínim. Tampoc sobre el cost mitjà al qual han de fer front els individus per procurar-se un sostre on guarir-se del fred i la pluja. Ups! Que me’n torno a avançar, encara és d’hora.
[pullquote]”El preu del transport públic és excessiu i injustificable, Zona 1, 2, 3 o 6. Tant és”[/pullquote]
I, llavors, quin és el motiu d’aquesta (insofrible) tirallonga? Doncs, humilment i senzilla, posar de manifest l’excessiu i injustificable del preu del transport públic allà on vivim. O sigui aquí. Zona 1, 2, 3 o 6, tant és. Un article de luxe per a les persones i unitats de convivència amb menys recursos. Hi ha massa gent que ha de fer comptes per poder fer front al pagament d’un transport que, paradoxalment i trista- l’ha de conduir… A la feina! Un destí que, com és sobradament conegut, no entomem de forma festiva i alegre (no hi ha disbauxa a les 6.45 quan esperem pelats de fred a l’andana), sinó que respon a una sèrie de necessitats materials prou concretes. La principal de les quals –i ara sí que em començo a apropar- és l’habitatge. Però, repeteixo, de moment no hi arribarem del tot. Per altra banda, no us heu preguntat mai la raó de l’escassa freqüència de pas a Rodalies dissabtes i diumenges respecte als dies entre setmana? Ni tampoc perquè –en contrast amb l’anterior- existeixen centres comercials als quals només podem arribar motoritzades i que obren cada dia de l’any? Estafa, robatori, el diccionari n’està ple de sinònims.
És per tot això que em costa –horrors- veure com puc festejar el fet que un servei car, excessivament car, i que a sobre se suposa serveix l’interès general, continua sent-ho. Tot i que menys, lleugerament. Un caramel i contents durant uns anys. Per cert, i de la solidaritat què? Ara potser tocaria fer sortir la República a l’escenari però el tema està molt delicat i penso que millor ho deixarem estar. A més, ha quedat clar que necessita moltes més hores d’assaig. Connecto de nou. I què succeeix amb totes les que ja hi són al vagó quan pugem les molinenques però que baixen a la mateixa estació que molts de nosaltres, a Barcelona? Pensem que les persones que viuen a Martorell o Vilafranca s’empassen més d’una hora de camí a la feina per pur plaer? Hi torno, semblo incorregible. No toca, que diria el pujolisme. A parer meu, doncs, i en resum, no és cap victòria, ni constitueix motiu d’alegria.
Les persones que utilitzem el transport públic per desplaçar-nos als llocs de feina no l’hauríem de pagar, independentment del lloc de partida o la durada del trajecte. Entre l’Estat, o sigui, les diferents administracions (que també contracten gent) i les empreses que es posin d’acord per pagar el compte. Un altre tema seria considerar, de forma seriosa, l’esmena al conjunt del sistema de mobilitat dominant, íntimament lligat a la religió del desenvolupament infinit, absolutament pertinent però mereixedora d’una reflexió específica. L’electrificació generalitzada de la mobilitat urbana, avui caracteritzada pels ginys d’ús personal, posa de manifest –novament- que a occident consumim massa energia i, en aquest context, la sostenibilitat esdevé una quimera, o pitjor encara, una broma de mal gust, sense conjugar –paral·lelament i de forma determinada- els verbs reduir, simplificar, apropar, compartir i reutilitzar.
[pullquote]Quins efectes en el preu de l’habitatge tindrà la incorporació de Molins a la Zona 1?[/pullquote]
Ara sí que encetem el final, us ho prometo. I m’agradaria acabar formulant interrogants, ja que els dubtes acostumen a superar les certeses. Quins efectes en el preu de l’habitatge tindrà la incorporació de Molins a la Zona 1? Algú creu que baixaran? Sigui com sigui, gent optimista sempre és necessària en ordre de garantir la diversitat. Dit d’una altra manera, quins mecanismes pensa utilitzar el govern municipal per evitar que es disparin els preus de l’habitatge –sobretot de lloguer- després d’una doble pujada de l’IBI i l’hipotètic efecte bombolla que pot provocar la fabulosa integració a la primera corona? Pensen seguir com fins ara? M’explico, creuen –vostès, regidors del govern- que la integració tarifària esdevindrà positiva per l’especulació immobiliària que venen atiant des de fa uns quants anys? Quan haurem de començar a fer les maletes?
Aprofito les acaballes per atrevir-me amb el repte que jo mateix us platejava més amunt. Doncs sí, encara que sembli mentida, hi ha persones amb retribucions ben elevades que es mantenen fermes en la utilització del transport públic. Uns dies enrere, sense anar més lluny, en sortir de l’estació, em vaig creuar amb una que percep 67.129 euros l’any per assessorar algú. A més, segons sembla, disposa de temps per a fer d’alcalde d’una vila d’uns vint-i-cinc mil habitants. O, com a mínim, fer-ho veure. Increïble.
Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura
